tarraco

recreació temple d'August, Tarragona

“A Tarraco, la presencia de l'emperador va provocar que tothom s'afanyés a retre-li homenatge.  Una prova d'aquests esforços van ser totes les estàtues que es van fer en el seu honor al recinte del temple d'August.

A la ciutat imperial se celebrava el cent cinquantè aniversari de la primera vegada que un emperador va rebre el nom d'August. Aquest esdeveniment va coincidir amb una important mesura política.  Les monedes imperials d'aquelles dates van abreujar ostensiblement els títols de l'emperador.  En lloc d’aparèixer com  «Imp. Caesar Traianus Hadrianus Aug», les monedes es van encunyar amb el títol d'«Hadrianus Augustus».  Sens dubte , l'emperador desitjava ser vist com un nou August.  Per aquesta raó no va escatimar despeses per fer reconstruir el deteriorat temple d'August amb els seus propis diners.

Però el principal motiu pel qual Adrià va sojornar a Tarraco va ser l'assemblea que convoca per reclutar tropes a Hispània.  Els mil homes de la legió VII Gemina acabaven de ser enviats a Britània i l'emperador planejava ja una intervenció a l'altra banda de l'estret, a Mauritània.  Adrià pretenia fer lleves a totes les províncies hispàniques. Tarraco era la primera aturada important del seu periple,  però no en seria l'última.

L'amfitrió d’Adrià a la ciutat va ser Calpurni Flac, antic summe sacerdot del culte provincial a l’emperador i pare d'un senador. Un personatge que vestia i vivia ostentosament, fet que contrastava amb l'austeritat de l'emperador.

Adrià era un home alt,  de posat elegant i cabells molt cuidats.  De mica en mica,  va anar imposant el costum de deixar-se barba,  un costum hel·lènic que havia estat desestimat pels llatins. La veritat,  però, era que es deixava barba per tapar unes taques blavoses que tenia a les galtes des que va néixer.  Solia vestir-se modestament i sense cap adorn. Ni tan sols en duia damunt del baldric,  la banda de cuir que aguantava l'espasa,  la que es portava a l'entorn del cos, des de l'espatlla dreta al costat esquerre. Tampoc lluïa cap ornament a les fíbules que li subjectaven la roba.  L'únic detall decoratiu que es permetia era una empunyadura de marfil per a la seva espasa. Res mes.”

Barcino

Maria Carme Roca

Columna, 2009

Pàgs. 152-153