solitud

“Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la.  M'hi vaig comprometre,  em semblava que en un parell de mesos en sortiria.  Jo aleshores escrivia de pressa,  no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala,  amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare.  Enmig d'aquest tragí,  a batzegades, neix Solitud.

Tothom m'havia dit que concentrava massa,  que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs.  En efecte,  jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava.  Anaven a la seva,  i prou.  Prescindia de tot l'accessori.  Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural".  Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

L'èxit de Solitud ho va ser del ruralisme.  Fins aleshores cap autor no s'havia abocat,  que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya.  Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària.  Jo vaig ser sincera,  fidel a fer viure unes ànimes primitives.  Res més.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.

Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926