19 d’abr. 2018

caterina-víctor




"Ha estat dit que era tímida.  Els tímids són, per regla general,  persones hipersensibles que tenen sempre por de quedar malament, que no els interpretin com ells volen, que no els prenguin pel que no són i d'altres coses que ells mateixos es fan.  Si alguna vegada Caterina Albert pot haver semblat portada per un complex de timidesa, aquesta ha estat compensada per la ferma i segura fermesa de caràcter que mai no li ha fallat.  Tímida, no:  modesta i renyida amb tota vanitat, sí!  Mai no l'hauríeu sentida queixar-se, si nos fos de malalties familiars. Hàbil i diplomàtica, educada sempre, defugia discussions i violències i sabia més aviat atreure la gent que no pas rebutjar-la.  Si en la seva vida,  com la faula pretén,  hi hagueren batzegades de tipus sentimental o amorós, no hi deixaren rastre,  ni es manifestaren exteriorment i,  si no,  qui més en sàpiga que més hi digui.  Ella —i això sí que molts tingueren ocasió d'observar-li— sabia dominar-se les impressions tot reduint-les a les proporcions corrents. No era excessivament optimista,  ni pessimista i no perillava de manifestar-se massa entusiasmada ni desanimada.  Era serena davant la vida i les seves contrarietats i,  tal vegada,  la força,  la fermesa de caràcter els treia del seu interior,  imaginatiu i fèrtil en idees, actiu i serè.

Fou una autodidacta sorprenent,  assistida sempre per una memòria abundosa i fidel i una intel·ligència penetrant.  Esbalaeix de pensar que la riquesa,  la superabundància del lèxic de què disfrutava,  l'hagués obtinguda de l'àvia i dels masovers i mossos de les finques familiars dels districtes de l'Escala i de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma. Per això el seu llenguatge és més terrassà que mariner.

També petites excursions li enriquiren el lèxic i les formes d'expressió de l'estil. I l'ambient de llibertat —llibertat vigilada, en deia ella— de què gaudí sempre a casa seva, permeté a l'autodidactisme de donar als seus estudis l'abast que calia.

[...] Víctor Català gaudeix d'un estil directe,  penetrant i fort,  de novel·lista.  Ella mateixa us dirà que li plau molt la claredat de sentiments i d'expressió del poble i dels clàssics.  La màgia del seu estil és creada amb un lèxic abundantíssim i la realitat i el realisme ens hi apareixeran, freqüentment,  plens de poesia o de dramatisme fatalista,  però sempre serè i clàssic.  Tinguem present que l'autora es va formar en un racó de l'Empordà on la natura no és massa riallera encara que està emmarcada dins la llum viva de la Mediterrània.  El seu estil és fecund,  és un estil que fertilitza tot allò que toca,  com correspon a l'autèntic novel·lista.  Aquells que sostenen que l'estil de Víctor Català no és correcte puix que no observa les normes gramaticals actuals, jo els diré que tampoc Proust no té un estil correcte i ningú no li ha negat,  a França, q ue és un escriptor i novel·lista.  És d'aquesta forma,  amb realisme i dramatisme insuflats de poesia,  que ha produït aquell món de què us parlava de bell començament.  Aquell món el trobareu ben viu a Solitud i a Un film; i en les col·leccions en prosa: Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius,  La Mare Balena, Contrallums,  Vida mòlta,  Jubileu, i en un dels últims dels seus llibres,  Mosaic, que és un recull de narracions curtetes,  la majoria infiltrades d'intensa poesia i on vibra una força seductora tan intensa que m'atreveixo a afirmar que qui no hagi llegit Mosaic no pot tenir un concepte complet d'aquesta portentosa escriptora, com li deia Narcís Oller."


Joan Oller i Rabassa.
Víctor Català, biografia.
Rafael Dalmau, 1967

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada