7 d’abr. 2018

barcino, final

teatre romà de Lepcis Magna, Líbia

 “No em podia morir, encara no.

Havia pensat que després de rememorar tots aquells anys,  els que en gran part m'havia robat en Teseu,  ja podia partir en cas que la Parca em vingués a buscar.

Em vaig equivocar.  No podia morir,  perquè els meus desitjos encara no ho havien fet.

No em va ser fàcil adonar-me'n,  he dit sovint que sempre m'ha costat copsar realitats que per a altres eren d’allò mes evidents. No era prou conscient que la mort d'en Teseu em permetia recuperar la meva vida amb plenitud. La meva ànima,  alleujada, descansava d'una càrrega que jo mateix,  vet aquí la ironia, m'havia procurat.  Ja sé que no havia d’haver permès que un esclau,  un bord,  m'enverinés l’existència,  però de la mateixa manera que ell no podia evitar la seva pèrfida naturalesa,  jo no podia defugir la meva,  eternament abocada al neguit.

Però potser ara podia fer-ho. Si mes no, ho volia intentar.

Explicar la meva trajectòria enquimerada m'ha ajudat a descobrir que encara tinc l'oportunitat d'aprendre a aprofitar amb intensitat els moments de benaurança,  que sí,  ja ho sé,  seran breus;  com deia l'Hipolidi, «la felicitat es fugissera».”

Barcino
Maria Carme Roca
Columna, 2009
Pàgs. 327


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada