palau i fabre i picasso

Josep Palau i Fabre és considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües.

En paraules de Palau i Fabre «l'ambientació artística respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell». 

L'impacte que li provoca conèixer personalment Pablo Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Estimat Picasso (1998, premi Lletra d'Or), i la seva obra magna picassiana, els volums biogràfics Picasso vivent, 1881-1907 (1980), Picasso cubisme, 1901-1917 (1998) Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià", dins Quaderns de l'alquimista (Proa, 1997).

«L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintiva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]». 

L'obsessió de Palau i Fabre amb Picasso