Poemes de I’Alquimista es un llibre escrit en el transcurs de molts anys i, encara mes, a
través de circumstàncies molt diverses i accidentades.
No
sé quines haurien estat la meva obra i la meva evolució sense el concurs de la
guerra civil. El passat futurible és el
mes impensable de tots. Però segurament
una i altra haurien estat molt diferents del que han estat. Acabada la nostra guerra, jo tenia enllestit un petit llibre de poemes
que probablement hauria publicat en circumstàncies normals. La anormalitat
subsegüent va fer, no sols que no publiques aquell llibre, sinó que deixés de publicar també els que vaig
escriure després. Fins que, davant la possibilitat de fer-ho
clandestinament, vers el 1943 o 1944, vaig
estructurar un recull, apretat i
apressat, de vint composicions, entre les quals n'hi havia del període de la
guerra i de molt posteriors, amb el
títol de L'aprenent de poeta, que en realitat era ja una antologia. Així nasqué el que, aparentment, fou el meu primer llibre. Dic aparentment, perquè ja un any abans, Andreu C. Bossoms, a qui vaig conèixer després i que, segons he
sabut, posteriorment va suïcidar-se, m'editava, a Melilla, a vint-i-cinc exemplars, les Balades
amargues. El 1945, just abans
d'anar-me'n a París, vaig fer
imprimir, de nou pel meu compte, Imitació
de Rosselló-Pórcel, que esdevenia, també, provisionalment, el meu segon
llibre. Ja a París, el 1946, jo mateix m'editava, a cent exemplars com en els
casos anteriors, Cáncer, un llibre que m'havia endut de memòria i que, un cop arribat a París, em vaig apressar a transposar de nou sobre el
paper. Conto això perquè es comprengui, avui,
el grau d'explosivitat que suposava aquest llibre en aquell moment. I no
sols per als estaments oficiáls...
Mes
endavant, gràcies al meu pare, amb qui,
profundament distanciat ideològicament, vaig mantenir sempre els lligams
d'un profund afecte, mercès a la intervenció eficaç de Joan Triadú i de Josep
Pedreira, aparegueren (es un dir) els Poemes de l’Alquimista, en una edició
datada a París el 1952.
Per
a la confecció d'aquest llibre, que des de sempre he considerat una unitat
closa, em vaig valer dels tres llibres publicats anteriorment, convertint Imitació
de Rosselló-Pórcel en una part —la central i la mes important— de L'alienat,
tot afegint-hi dos llibres nous: Laberint i Atzucac. No vaig poder
introduir cap modificació en L'aprenent de poeta, per la senzilla
raó que els meus manuscrits havien quedat a Barcelona i m'era impossible de
consultar-los. Afegir-hi només, com hauria pogut fer-ho, les Balades
amargues, em semblava que desequilibrava el conjunt, per la falta d'altres textos que hi podien
fer contrapès o contrapunt. He de dir
també, puix que l’ocasió se'm presenta, que, primitivament, Atzucac,
que havia estat encetat a Barcelona, venia immediatament després de Càncer,
i que sense la meva anada a París no hauria existit Laberint que, com es fàcil de veure, significa un nou moment de respir o
d'expandiment vital, perquè en abandonar el país jo estava literalment buidat.
A París, no sols vaig poder escriure Laberint, sinó que el contingut d'Atzucac
va canviar substancialment i només hi subsisteixen una o dues de les
composicions concebudes a Barcelona.
Quan,
aviat farà cinc anys, Joan Oliver em proposà d'editar els Poemes de l’Alquimista, tota aquesta problemàtica se'm féu present.
Però, sigui que la reestructuració de l'obra la vaig veure com una muntanya,
sigui perquè era una mica escèptic quant a l’aprovació del llibre per part de
la censura, em vaig limitar a donar-li un exemplar de l’edició del 1952 per tal
que, fotocopiada, fos tramesa a censura.
El llibre torna amb dos poemes suprimits i dos de mutilats. Joan Oliver, amb el
tarannà liberal que el caracteritza, m'havia dit, responent al meu escepticisme:
«Enviarem el llibre; quan torni, segons com torni, tu mateix decidiràs». I, en
efecte, vaig considerar que, donades les circumstàncies del país, era
preferible de fer-lo sortir mutilat, puix que les mutilacions havien estat
menys calamitoses del que jo em temia, que no pas anar esperant indefinidament.
De fet, el llibre ja havia esperat mes de vint anys i era conegut de ben pocs.
Ara,
per fi, esgotada l’edició del 1972, m'és donada la possibilitat de fer l’edició
íntegra dels Poemes de l’Alquimista.
La temptació de tornar-la a fer com l’anterior, afegint-hi només els fragments
i els poemes eliminats per la censura, hi era. Fer-ho, hauria estat obeir a la peresa. Però tampoc la
reestructuració no era fàcil, perquè
significava enfrontar-me amb el passat i, tal volta, envescar-m'hi.
Així
i tot, com que uns textos com Balades amargues, eren ja coneguts
—encara que de poquíssima gent— i anaven solts pel món, i com que, d'altra banda, he pogut comprovar més d'una vegada la
impossibilitat de ser del tot objectiu amb la pròpia obra, i alguns deis meus
poemes mes antics, no inclosos en L'aprenent de poeta, eren unànimement
consideráts superiors a alguns deis aplegats allí, m'he decidit a garbellar de
nou el conjunt, que ha afectat molt particularment el primer llibre, escindit
ara en dues meitats, separades per un
silenci i uns esdeveniments contra els quals la meva veu era del tot impotent,
i que ha repercutit també, molt parcialment, en una part del segon. Els altres
tres llibres resten el que eren. Però em sembla que la ruptura que, en tots els
ordres, significa Càncer, queda ara molt mes explicitada.
Sortosament,
l'editor m'ha esperonat a emprendre aquesta refosa, que, en definitiva,
significa per a mi una total recuperació del meu passat i una petita victòria
enfront del malastre.
Després
d'aquestes explicacions, passablement enutjoses, espero que cap lector no es considerarà
desagradablement sorprès o estafat per la presencia d'aquesta edició, si ja
posseeix alguna de les anteriors. Les circumstancies han estat verament
excepcionals, i no desitjo que ningú hagi de donar mai mes, en el nostre país, unes explicacions semblants o equivalents a
les meves.
Grifeu, 24 d'agost del 1976
JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
22-23 d’octubre del 1940
LA SABATA
He donat el meu cor a una dona
barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria
volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor
mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma
vora
no han tingut la virtut de donar-me
el consol
que dóna una abraçada, puix que
l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg
plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes
i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un
infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la
vida.
Aquella mascarada ha durat massa
temps.
Com que us angunieja que us mostri la
ferida,
per això deixo encara la sabata en
els fems.
21 de març del 1943
