 |
Monika Zgustovà, nascuda a Praga l’any 1957, viu des dels anys vuitanta a Catalunya.
És traductora, escriptora i periodista. És autora de sis novel·les entre les
quals destaca La dona silenciosa, Jardí d'hivern i La nit de Vàlia, Premi Amat-Piniella 2014 a la millor novel·la de
l'any.
Vàlia
és una jove actriu que viu a la ciutat de Arjánguelsk. Quan està a punt de
finalitzar la Segona Guerra Mundial, coneix a diversos militars nord-americans
que es troben allotjats a l'hotel de la ciutat a l'espera de marxar cap al seu
país. Valia s'enamora d'un d'ells, Bill, i es queda embarassada. Bill promet
anar a buscar-la i Valia espera un retorn que a mesura que passen els mesos
considera impossible. Mentre, treballa com a actriu i viu amb la seva mare i la
seva filla petita en una duríssima postguerra. Però quan la seva filla té tot
just dos anys, Valia, el pare havia estat afusellat a la Gran Purga de finals
dels trenta i els trobades amb Bill no van passar desapercebuts als serveis de
seguretat, és denunciada com espia americana, detinguda, empresonada i
condemnada a treballs forçats a Sibèria.
La
novel·la descriu els seus anys d'estada en els camps, sempre amb l'amenaça de
perllongar per més temps la seva condemna si cometia el més mínim error. Tot
just rep notícies de la seva mare ni de la seva filla i sobreviu gràcies al
suport i la solidaritat dels altres presos polítics. El relat d'aquests anys és
molt dur, ja que va estar sotmesa a xantatges, atacs, falses acusacions i a una
infinitat d'abusos i menyspreus. Quan torna a la seva llar, continuen les
dificultats, ja que porta amb si l'estigma de ser una presa política. No pot
residir en cap capital important, li costa trobar feina i, a més, morta i la mare,
té problemes per alimentar la seva filla. Gràcies a la seva insistència, té un
retrobament amb Bill, que acaba fent un viatge a Moscou, encara que ella
descobreix les intencions del KGB d'utilitzar aquesta relació per convertir-lo
en espia. Valia assumeix la seva soledat i també el difícil que resulta
explicar a la gent l'experiència dels anys viscuts a Sibèria. Només els que han
patit alguna cosa similar són capaços d'entendre i d'ajudar, com li passa a Vàlia.
“–¿Mujeres en el gulag? –exclamé. Nunca me hubiera
imaginado que en el gulag, que me imaginaba como el peor de los infiernos,
podía haber no sólo hombres sino también mujeres. Jamás había oído hablar de un
gulag para mujeres. Mis anfitriones moscovitas observaron mi sorpresa que sin
duda les habrá parecido ingenua para no decir ignorante. Eso fue a principios
de otoño de 2008, en Moscú.
Mis amigos me dieron un número de teléfono. Al día
siguiente me reuní con un señor mayor, un antiguo prisionero del gulag. Me iba
de su casa con varios números de teléfono en el bolsillo: el de Susanna y de
Ella, el de Elena, Nadezhda, Zaira y Valentina.
Cada día me desplazaba en el metro y luego en
autobuses y a pie a barrios inhóspitos en la periferia de Moscú. En algunos de
ellos los rusos eran una pequeña minoría y uno se sentía como si se hubiera
desplazado al oriente, al tercer mundo, a Uzbekistan o Tadyikistan. Con
frecuencia la gente me seguía con la vista, seguramente por parecer distinta, y
eso me incomodaba enormemente. Cada día me encontraba con una señora diferente,
mayores todas ellas y con problemas al caminar. “Si todas las expresas somos
unas minusválidas es por la malnutrición y el frío intenso que padecimos
durante tantos años en el gulag”, me explicó Elena. Cada una me contó una
historia distinta, todas escalofriantes y al mismo tiempo llenas de sabiduría
vital.
Valia era la última mujer en la lista. Al salir de
la última parada del metro y preguntar información sobre cómo llegar a
Shcherbinka, el pueblo periférico de Valia, un joven ruso me informó de mala
gana que para llegar al lugar de destino tenía que coger un tren que había que
esperar varias horas desprotegida en una estación al aire libre. Tras mucho
vacilar –ese día hacía un verdadero vendaval y la temperatura fue invernal– me
armé de paciencia y al final subí en el tren. Para sentarme hubiera tenido que
dar unos pasos entre varios borrachos que dormían o se revolcaban en el suelo,
así que opté por quedarme de pie cerca de la puerta.
Me costó mucho encontrar la casa de la señora
Valentina, porque en su pueblo no había carteles con nombres de las calles ni
números en las casas. Al final, en un tercer piso me abrió una anciana tan
desaliñada que daba pena. Se movía en una silla sobre ruedas como las que suele
haber en los despachos; la señora Valentina no podía levantarse y por ello se
había convertido en prisionera por segunda vez. Daba mucha lástima, pero era la
más alegre y vital de todas las expresas del gulag que había visitado. “Llámeme
Valia,” me sugirió en seguida. En un pequeño hervidor Valia preparó un té para
ambas, me enseñó fotos de su enamorado americano, Bill, de la hija que tuvo con
él, Bella, y varias fotos suyas de los años del gulag. Y se pasó el resto del
día contándome su historia. Una historia de amor. Al llegar al final, me dijo:
–Escriba sobre mi vida, reina. Y sobre mi amor.
Nos vimos poco y sin embargo pasamos medio siglo locamente enamorados.
Esa misma noche me puse a escribir la historia de Valia.
"
Monika Zgustovà
La nit de Vàlia
(fragment)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada