31 de març 2017

crònica trobada vespres literaris 2017, 3



Després d'un lleuger aperitiu i  menjar, la tarda de dissabte la vam dedicar a presentar davant el conclave vespresti, les nostres propostes de lectures per la propera temporada. En total es van presentar trenta-dos propostes que,  a l'hora de triar la desena  de lectures de la temporada,  resultarà una selecció molt i molt  difícil.

I, ... a la nit va arribar el moment de donar curs a la imaginació, les passions, els desitjos:



Un divertidíssim grup de rabassuts capgrossos ens va donar la benvinguda al ritme de Miguel Ríos. Vam gaudir de la poesia d'Antonio Machado,  amb el seu poema "Era un niño que soñaba", el poema "És difícil" de la companya de Vespres Literaris, Esperança Castell, un desconegut Guillem Osorio, i el seu poema "Demente" i l'arxiconeguda "La poesia es un arma cargada de futuro ", de Gabriel Celaya i la versió musical , no menys coneguda,  de Paco Ibáñez. Sense abandonar la poesia, vam degustar les paraules, els poemes i la música de quatre grans: Bob Dylan, Miguel Hernández, Leonard Cohen i Federico García Lorca, units per la "Música de poetes". Com a colofó ​​poètic-musical, vam recordar les "Corrandes d'exili", recitades per Joan Oliver al Price l’any 1970.

 El 25 d'abril de 1970, la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure, va acollir una vetllada:  el I Festival Popular de Poesia Catalana. Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú van participar, una llista que converteix aquell recital en un acte mític.





Amb música de Yepes ( "Recuerdos de la Alhambra"), tocada pel mestre gadità One Meza i la veu del rapsoda sevillà Sergio Printer, vam gaudir del poema "Profecia", de Rafael de Lleó, per acabar abrasats pel ball enèrgic de Maria , la Cabrera en la seva versió de "Los cuatro muleros", amb els "palmeros" Sergio Printer i Pepe the Big.

Vinguda del més enllà, ens va visitar una Jurado sublim,  a la qual tots li vam fer l'onada. Procedent de la ex-Iugoslàvia vam escoltar la Hassanagica, cant popular de Bòsnia i Hercegovina que mostra la bellesa de la poesia popular balcànica. La balada relata que després d'una batalla, mentre jeu ferit Hasan-Aga la seva dona, Fàtima, li diu que no està disposada a anar al camp de batalla. Irritat i adolorit, Hassan-Aga envia la seva dona un missatge ordenant-li sortir del seu castell sense els seus fills. Expulsada de casa, el seu germà li concerta un casament casar-se amb un ric Kadi. Com a últim desig abans de casar-se, li demana al seu germà un llarg vel per no veure els seus fills quan el seguici del casament passi pel castell, però els seus fills la veuen i la criden. Quan s'atura a acomiadar d'ells per última vegada, mor de dolor.

En un canvi radical de registre, vam ballar, un cop més, al so de Chubby Checker i el seu "Let 's Twist Again".  Rescatada d'una cinta VHS, o va ser d’una beta?, Vanesa, amb la veu de l'inefable Antoni Bassas, ens van descobrir les virtuts del ... .de la tablet.  I , un cop més, tot i que va anunciar que seria l'última, va venir a visitar-nos Antonio Molina i cantant les seves cobles a cop de martell i carbur.


Una parella de singulars presentadors de televisió ens van recordar aquells anuncis que van marcar la nostra infantesa ... inclòs, si, amigues i amics, ... el d'anar a dormir ....

29 de març 2017

crònica trobada vespres literaris 2017, 2


Dissabte al matí el vam dedicar a conèixer la vila de Cardedeu. El municipi està situat al centre de la depressió vallesana, amb el massís del Montseny, al nord, i la serralada del Montnegre, al sud.  La riera de Cànoves, a la seva part baixa,  travessa el terme.

Documentat des d’època medieval, Cardedeu va adquirir caràcter urbà a partir del segle XIII quan el rei Jaume I li va atorgar el títol de batllia. Però la transformació de Cardedeu en vila moderna va tenir lloc a finals del segle XIX, amb la construcció de la línia de tren l’any 1860 i de la carretera comarcal, el 1865.

En un petit recorregut urbà, hem gaudit de les  magnífiques torres modernistes bastides projectades per l’arquitecte modernista Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 1877-La Garriga, 1937).

Raspall va ser un arquitecte amb una activitat molt diversificada, construint tant aviat fàbriques i magatzems - la Granja Viader a Cardedeu - com residències familiars, masies o cases d’estiueig - l'Alqueria Cloèlia a Cardedeu, Vil·la  Helius a Barcelona i la Torre Iris i La Bombonera a La Garriga - .

Elements característics de les construccions de Raspall son la utilització de pedra en les façanes, totxo per subratllar les formes, trencadís (peces de ceràmica trencades) i ceràmica per afegir color a les façanes, bancs, llars de foc i columnes. El ferro forjat també li es útil per embellir els seus edificis modernistes.

El primer estil dels edificis de Raspall va ser el Modernisme, però posteriorment va evolucionar cap al Noucentisme i finalment l'Art Decó en les seves últimes obres.
Itinerari per Cardedeu:

1.       Casa Daurella, seu del Museu Arxiu Tomàs Balvey: va ser una de les primeres residències d’estiueig construïda al municipi, el 1848.  Daurella va convertir la finca de Cardedeu en la residència d’estiu de la família i va potenciar, d’aquesta manera, la població de Cardedeu com a centre d’estiueig. Va formar part d’un grup de primers estiuejants que van impulsar, amb les seves promocions i donacions – monetàries i de terrenys– els canvis urbanístics de la vila durant les primeres dècades del segle XX.


2.       Plaça de Sant Joan: es el fruit d'una reforma de principis del segle XX de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall, promoguda pels propietaris de les cases d'estiueig més destacades que la integren.


3.       Reforma de Can Llibre, de 1912:  portada a terme pel mestre d’obres Josep Masdeu d'una antiga masia - de la qual encara n’és testimoni una llinda descoberta a l’actual façana, amb l’escut de la família, de l’any 1644. Els Llibre eren destacats teixidors i comerciants de la llana.
La reforma va respectar els elements més singulars de l’antiga casa decantant-se per ornamentar-la amb un coronament, de perfil sinuós, amb motius florals. De la façana principal destaquen els arcs rebaixats de les finestres de la planta baixa i del pis superior, que recorda les antigues galeries de solana de les masies. Al capdamunt de la façana està coronada per una cornisa de perfil sinuós amb una finestra d'ull de bou al mig.



4.      Can Cot: casa reformada però que conserva la seva imatge externa. Com a element més destacat té una finestra gòtica d'arc conopial amb florons a les impostes i als fistons.


5.      Torre Lligué, 1890: seu de l'ajuntament des del 1953. La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt. Conserva l'aspecte de casa d'estiueig, amb la torre mirador i una important terrassa balustrada oberta a la plaça, que en planta baixa forma uns porxos amb arcs de mig punt.


6.       Casa Arquer, 1908: casa d'estiueig de Francesca Arquer, entre mitgeres en cantonada, reformada per M.J. Raspall. En destaca el capcer de forma sinuosa amb dos medallons ornamentals, l’esgrafiat de la façana, les aplicacions ceràmiques, i les finestres de forma semicircular de la planta baixa.



7.       Fleca Vella, 1550:  en l'entorn d'una plaça transformada durant la dècada del 1970, trobem la Fleca Vella, un dels edificis més antics de la vila que conserva l'estructura de casa torre amb unes magnífiques finestres conopials historiades del segle XVII.


8.       Reforma casa Marc Viader i Bas,  1917-1922: l’actual casa prové de la reforma i unió en un sol edifici de tres cases entre mitgeres del segle XVIII, feta per Raspall, amb la qual queden unificades a través dels esgrafiats i els arrambadors ceràmics.
El promotor va ser Marc Viader, industrial lleter, fundador de la Granja Viader del carrer Xuclà de Barcelona i creador del Cacaolat.


9.       Casa Morgades (del Doctor Klein): és un edifici d'habitatge entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos. Façana de composició simètrica en la qual juga amb diferents tipus de solució d'obertures, amb finestres de llinda plana i altres de forma cònica truncada. Els materials emprats són maó, pedra i arrebossat. Els elements decoratius, llindars, sanefes i ferros són representatius de la segona etapa de Raspall, amb una gran supervivència d'elements modernistes i la progressiva eliminació del decorativisme exuberant de la primera etapa, cercant formes més geomètriques. En aquesta ocasió és palesa una evolució en les reixes de les finestres balconeres, en la intenció geomètrica del conjunt de la façana.


10.   Casa Clavell, 1908: casa d’estiueig entre mitgeres, de façana estucada i simètrica segons tres eixos verticals. Va ser reformada per M. J. Raspall.  El més singular és el coronament de forma esglaonada amb una obertura central romboïdal


11.   Casa Borràs: és una casa de tipologia ciutat-jardí alineada a dos carrers amb planta baixa i golfes acabades amb torre octogonal. La façana és simètrica amb capcer triangular truncat, seguint un estil barroc. El materials són: sòcol de pedra irregular i revestiments exteriors de pedra de color rosa i ceràmica verd-groc travessant les finestres. La tanca del jardí és feta en obra i reixat. Els elements decoratius són representatius del noucentisme el qual pertany l'última etapa de Raspall.


12.   Casa Balvey:  de 1915,  és obra de Joaquim Raspall i pertany al seu període noucentista. Va ser un dels primers edificis construïts a la sortida nord del centre de Cardedeu uns anys abans que fos urbanitzada l'any 1930.


En acabar la ruta Raspall, vam tornar a la seu del Museu per visitar el fons Balvey i la famosa farmàcia.

Al museu podem trobar una petita mostra de l’esperit recol·lector sobre l’historia de Cardedeu del col·leccionista Tomàs Balvey.



Tomàs Balvey i Bas (Cardedeu, 1865-1954) era fill, nét i besnét d’apotecaris. Visqué amb passió la seva afició: recuperar la cultura i la història de Cardedeu.

La Farmàcia Balvey , formada pel mobiliari original, data del 1780. Els mobles són de fusta pintada, i presenten diferents prestatgeries amb armaris als baixos i coronades per un entaulament corregut sostingut per columnetes, pintades imitant marbrejats al igual que les portes dels armaris. S’ acompanya de dos armaris vitrina més i dos buits o portes que antigament donaven accés a la rebotiga de l’antiga apotecaria. Al mig s’hi troba el taulell de fusta, sense pintar.
El moble de farmàcia es troba equipat amb més de 200 pots de ceràmica, datats de 1827. Són pots d’estil imperi, en forma de copa amb peu alt i tapadora, i estan decorats amb una cartel·la que conte la inscripció resumida en llatí del contingut.  També es conserven pots cilíndrics,  flascons i ampolletes diverses de vidre. La majoria de recipients conserven encara les substàncies antigues al seu interior.





28 de març 2017

la llum d'elna



El divendres 31 de març,  a les 22.00 hores, TV3 estrenarà la pel·lícula La llum d’Elna, dirigida per Sílvia Quer.  El repartiment l’encapçala Noémie Schmidt, Nausicaa Bonnín i Natalia de Molina.


El tema, com tots recordeu, es molt proper a la pròpia història de Vespres Literaris.


crònica trobada vespres literaris 2017, 1



El passat divendres, 24 de març de 2017, coincidint amb la trobada anual de Vespres Literaris i dintre de les activitats del cap de setmana, uns companys del grup van posar en escena diverses escenes de l’obra Antaviana de la companyia Dagoll Dagom.

L’obra està basada en textos de Pere Calders i amb música i cançons de Jaume Sisa.  Estrenada el 16 de setembre de 1978 a la sala Villarroel Teatre de Barcelona, el repartiment estava format per Assumpta Rodés, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Mar Targarona, Berty Tovías, Pepe Rubianes i Miquel Periel.



Els contes de Pere Calders triats per l’ocasió foren El primer arlequí, Hedera Helix , El principi de la saviesa, , La consciència, visitadora social  i  Quieta nit.


trobada de corals



L’Ateneu de Cerdanyola acollirà, el proper dissabte, 1 d’abril de 2017 a les 1​8.00 hores, la vuitena Trobada de Corals organitzada per l’Agrupació Musical de Cerdanyola del Vallès

A banda de la Coral de l’entitat, actuaran a la ciutat la Coral Lo Lliri de l’Ametlla del Vallès, el cor Amatza de Sestao (País Basc) i la Coral Rocafort de Sant Julià de Lòria (Andorra)

Per primera vegada des que s’organitza aquest esdeveniment, es donaran cita quatre formacions diferents que quan pugin plegades a l’escenari superaran els 100 cantaires.

22 de març 2017

ais gill


“Cassandra frotó su pulgar a lo largo de los gastados bordes del cuaderno y repasó mentalmente la frase una vez más, preguntándose si le resultaría más asimilable esta vez. El padre de Nell era Nathaniel Walker. Nathaniel Walker, pintor de la realeza, había sido el padre de Nell. El bisabuelo de Cassandra.

No, la verdad todavía le venía grande, tal como la había sentido al descubrirla por primera vez esa tarde. Había estado sentada en un banco junto al Támesis, descifrando los garabatos de Nell al relatar su visita a la casa de Battersea en la que había nacido Eliza Makepeace, la Tate Gallery en donde los retratos de Nathaniel Walker estaban colgados. La brisa había aumentado, agitando la superficie del río y corriendo en dirección a la orilla. Estaba a punto de marcharse cuando algo llamó su atención, un pasaje particularmente enrevesado en  a página siguiente, una frase subrayada que decía: Rose Mountrachet era mi madre. Reconocí su retrato, y me acuerdo de ella. Después una flecha hasta el título  de un libro, Quién es Quién, bajo el cual había anotado de forma apresurada los siguientes datos:

• Rose Mountrachet se casó con Nathaniel Walker, pintor, 1908

• ¡Una hija! Ivory Walker (nacida algún tiempo después, ¿1909? ¿Comprobar escarlatina?)

• Rose y Nathaniel murieron en 1913, en accidente ferroviario, Ais Gill (mismo año que desaparecí. ¿Vínculo?)

Un pedazo de papel suelto había sido doblado entre las hojas del cuaderno, una fotocopia tomada de un libro llamado Grandes desastres ferroviarios en la época de los trenes de vapor. Cassandra lo desplegó. El papel era fino y el texto estaba borroso, pero, bendito fuera, no tenía las manchas de moho que habían afectado al resto del libro. El título decía «La tragedia ferroviaria de Ais Gill». El ruido del restaurante zumbaba a su alrededor; Cassandra releyó el breve pero entusiasta relato.


En las oscuras y tempranas horas del día 2 de septiembre de 1913, dos trenes de Midland Railway partieron de la estación de Carlisie con rumbo a la estación de St. Pancras, sus pasajeros completamente ignorantes de que estaban siendo conducidos hacia una escena de completa devastación. Era una ruta escarpada, que recorría los valles y cumbres del montañoso paisaje norteño, y las locomotoras no contaban con energía suficiente. Dos hechos conspiraron para dirigir a los trenes a su destrucción esa noche: sus máquinas eran más pequeñas de lo aconsejable para las empinadas cuestas del recorrido, y cada uno había recibido carbón de mala calidad, lleno de impurezas que impedían su combustión de forma eficiente.

Tras salir de Carlisle a la 1:35 de la madrugada, el primer tren avanzaba costosamente para llegar a la cima de Ais Gill: la presión del vapor comenzó a decaer y fue disminuyendo su velocidad hasta detenerse. Uno puede imaginar que los pasajeros estarían sorprendidos por tan repentina parada, apoco de salir de la estación, pero no terriblemente alarmados. Después de todo, estaban en buenas manos; el revisor les había asegurado que estarían detenidos unos pocos minutos para luego volver a emprender la marcha.

De hecho, la certeza del revisor de que la espera sería breve fue uno de los errores fatales cometidos esa noche. El protocolo convencional ferroviario sugiere que si hubiera sabido cuánto tiempo le llevaría al maquinista y al fogonero limpiar la caldera y volver a elevar la presión del vapor, habría colocado algunas bengalas o señalizado las vías con algún farol para advertir a cualquier tren que se aproximara. Pero, horror, no lo hizo, y fue así que el destino de esa buena gente quedó sellado.

Porque más debajo de la línea, un segundo tren ascendía a duras penas. Llevaba una carga más liviana, pero la pequeña locomotora y el carbón de inferior calidad eran, empero, impedimento suficiente para causarle dificultades al maquinista. Pocos kilómetros antes de Mallerstang, el maquinista tomó la fatal decisión de abandonar la cabina para examinar el funcionamiento de las bielas. Aunque tales prácticas parecen poco seguras de acuerdo con los estándares de hoy, por aquel entonces era muy habitual. Desgraciadamente, mientras el conductor estaba ausente, el fogonero también se vio en problemas: el inyector se había obturado y el nivel de presión de la caldera comenzó a disminuir. Cuando el conductor regresó a la cabina, esa tarea ocupó toda su atención de modo que ninguno de los dos advirtió la luz roja que se agitaba desde el furgón de cola de Mallerstang.

Para cuando terminaron y volvieron su atención a las vías, el primer tren se encontraba a pocos metros y no había forma de frenar a tiempo. Como puede imaginarse, los daños fueron terribles y la tragedia acabó con gran cantidad de víctimas. Además del impacto del choque, el techo del furgón se deslizó sobre la segunda máquina, diseccionando el coche dormitorio de primera clase que estaba inmediatamente detrás. El gas del sistema de alumbrado originó un incendio a lo largo de los arrasados vagones, llevándose las vidas de los pobres desafortunados que se pusieron en su camino.

Cassandra se estremeció cuando las imágenes de una oscura noche de 1913 la asaltaron: la empinada subida, el terreno en tinieblas al otro lado de las ventanillas, la sensación al detenerse el tren de forma inesperada. Se preguntó qué estarían haciendo Rose y Nathaniel en el momento del impacto, si irían dormidos en su compartimiento, o conversando. Si estarían hablando de su hija, Ivory, que les esperaba en casa. Era extraño sentirse tan afectada por el destino de unos antepasados que acababa de descubrir. Qué horrible debió de haber sido para Nell averiguar por fin que tenía padres, sólo para perderlos de modo tan terrible poco después.”

El jardín olvidado (The Forgotten Garden)
Kate Morton
traducció: Carlos Schroeder
Santillana, Madrid 2011 12
Pàg. 172-175


21 de març 2017

Alfred Lord Tennyson

“Cuidando de no alterar su posición en el sillón y despertar la ira del artista, Rose se permitió bajar la vista, para poder observar la página más reciente de su cuaderno de recortes. Había estado trabajando en ella toda la semana, cada vez que el señor Sargent le había dado un descanso de su pose. Había un retal de satén rosa pálido que había sido usado para su vestido de cumpleaños, una cinta de su cabello, y en la parte inferior, con su mejor caligrafía, había escrito los versos de un poema de lord Tennyson: “Pero ¿quién la ha visto agitar su mano?, ¿o de pie junto a la ventana? ¿Es conocida en toda la comarca, la dama de Shalott?”

¡Cómo se identificaba Rose con la dama de Shalott! Condenada a pasar la eternidad en su cuarto, obligada siempre a percibir el mundo a distancia. Porque ¿acaso no había pasado la mayor parte de su vida así, encerrada?

Pero ya no. Rose había tomado una decisión: ya no estaría encadenada por los lúgubres pronósticos del doctor Matthews, por la preocupación constante de su madre. Aunque todavía delicada, Rose había aprendido que la fragilidad genera fragilidad, que nada marea tanto como pasar día tras día en aburrido confinamiento. Abriría la ventana cuando hiciera calor; tal vez se resfriara, pero tal vez no. Iba a vivir con la expectativa de casarse, tener hijos, envejecer. Y por fin, por su decimoctavo cumpleaños, Rose iba a echar una mirada a Camelot. Mejor que eso, iba a caminar por Camelot. Porque tras años de ruegos, mamá por fin había consentido: hoy, por primera vez, Rose iba a acompañar a Eliza a los bosques de Blackhurst.”

El jardín olvidado (The Forgotten Garden)
Kate Morton
traducció: Carlos Schroeder
Santillana, Madrid 2011 12
Pàg. 279-280




Alfred Lord Tennyson, (1809 –1892), poeta anglès, es basava en gran part en temes de la mitologia clàssica com el poema d'Ulisses. El van influir principalment William Shakespeare, Geoffrey Chaucer, John Milton i John Keats.


 La carga de la brigada ligera  


“Media legua, media legua,
Media legua ante ellos.
Por el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

“¡Adelante, Brigada Ligera!”
“¡Cargad sobre los cañones!”, dijo.
En el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

“¡Adelante, Brigada Ligera!”
¿Algún hombre desfallecido?
No, aunque los soldados supieran
Que era un desatino.
No estaban allí para replicar.
No estaban allí para razonar,
No estaban sino para vencer o morir.
En el valle de la Muerte
Cabalgaron los seiscientos.

Cañones a su derecha,
Cañones a su izquierda,
Cañones ante sí
Descargaron y tronaron;
Azotados por balas y metralla,
Cabalgaron con audacia,
Hacia las fauces de la Muerte,
Hacia la boca del Infierno
Cabalgaron los seiscientos.
Brillaron sus sables desnudos,
Destellaron al girar en el aire,
Para golpear a los artilleros,
Cargando contra un ejército,
Que asombró al mundo entero:
Zambulléndose en el humo de las baterías
Cruzaron las líneas;
Cosacos y rusos
Retrocedieron ante el tajo de los sables
Hechos añicos, se dispersaron.
Entonces regresaron, pero no
No los seiscientos.

Cañones a su derecha,
Cañones a su izquierda,
Cañones detrás de sí
Descargaron y tronaron;
Azotados por balas y metralla,
Mientras caballo y héroe caían,
Los que tan bien habían luchado
Entre las fauces de la Muerte
Volvieron de la boca del Infierno,
Todo lo que de ellos quedó,
Lo que quedó de los seiscientos.

¿Cuándo se marchita su gloria?
¡Oh qué carga tan valiente la suya!
Al mundo entero maravillaron.
¡Honrad la carga que hicieron!
¡Honrad a la Brigada Ligera,
A los nobles seiscientos!”


Lord Alfred Tennyson


20 de març 2017



El proper dijous 23 de març,  a les 18.30 hores,  el Museu de Ca n’Oliver inaugurarà   l’exposició “Fugint de l’Holocaust”,  amb una visita guiada a càrrec de l’historiador i comissari de l’exposició Josep Calvet.

'Fugint de l’Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial' explica una part de la història mundial a partir de la vida d'alguns dels seus protagonistes. Les seves experiències ens acompanyen i ens expliquen les persecucions i les fugides així com les duanes, les xarxes d'evasió, els passadors, les expulsions, les presons o els camps de concentració. Gràcies als testimonis dels seus protagonistes ens endinsem en un episodi prou desconegut del nostre passat recent, en el qual Catalunya va tenir un protagonisme destacat convertint-se en terra de llibertat per a milers d'homes i dones que fugien de la barbàrie nazi.

Vespres Literaris ha col·laborat amb les activitats annexes a la exposició.


L'exposició es podrà veure a ca n'Oliver del 23 de març al 14 de maig.

19 de març 2017

John Singer Sargent

John Singer Sargent
autoretrat


John Singer Sargent (1856 - 1925), artista estatunidenc, considerat el "pintor de retrats de la seva generació" per la seva evocació de l'època eduardiana . Durant la seva carrera, va pintar uns 900 olis i més de 2.000 aquarel·les, així com una infinitat d'esbossos i dibuixos al carbonet.


Es va formar a París abans de traslladar-se a Londres, arribant a gaudir de fama internacional com a pintor de retrats. La seva obra es caracteritza per la notable facilitat tècnica, especialment la seva capacitat de dibuixar amb pinzell.  Els treballs per encàrrec van ser pintats dintre dels canons del gran estil del retrat, mentre que els seus estudis no formals i pintures de paisatges mostren una gran familiaritat amb l'impressionisme.

“— ¿Sabe?, la primera vez que vi a su abuela, estaba colgando de una glicinia bastante gruesa, junto a la verja de entrada.

— ¿De veras? —preguntó Cassandra abriendo mucho los ojos.

—Había trepado al muro y estaba teniendo dificultades para bajar por el otro lado. Por suerte para ella, yo acababa de discutir con mi esposo, Richard, la discusión número noventa y siete de ese día, y estaba paseando por los jardines para calmarme. No quiero imaginar cuánto habría permanecido allí arriba de no haber pasado por allí.

— ¿Estaba tratando de ver la casa?

Julia asintió.

—Dijo que era una anticuaría interesada en la época victoriana y se preguntaba si podía echarle un vistazo.
Las hermanas Wyndham. 
Lady Elcho, Mrs Adeane y Mrs Tennant, 
1899. Sargent. The Metropolitan of Art, Nueva York Wolfe Fund.


Cassandra sintió una cálida oleada de afecto por Nell mientras la imaginaba trepando muros y diciendo verdades a medias, negándose a aceptar un no por respuesta.

—Le dije que sería bienvenida a entrar, ¡tan pronto como dejara de colgarse de mis enredaderas! —rió Julia—. La casa estaba en bastante mal estado, para entonces había sido descuidada durante décadas, Rick y yo tuvimos que desmantelar algunas cosas dejándola aún peor que al principio, pero a ella no pareció importarle. La recorrió, deteniéndose en todas las habitaciones. Era como si hubiera intentado guardarlas en su memoria.

O, mejor dicho, recuperarlas. Cassandra se preguntó cuánto le había dicho Nell a Julia sobre los motivos de su interés.

— ¿Le mostró también la cabaña?

—No, pero sin duda se la mencioné. Después crucé los dedos, los brazos y todo lo cruzable —rió—. ¡Estábamos tan desesperados por un comprador! Nos encontrábamos al borde de la quiebra con tanta certidumbre como si hubiéramos cavado un pozo bajo la casa y lanzado en él todo el dinero. Tuvimos la cabaña en venta durante un tiempo. Casi la vendimos, en dos oportunidades, a londinenses que buscaban una casa para las vacaciones, pero ambos intentos fallaron. Mala suerte. Bajamos el precio, pero ni aun así hubo forma de convencer a uno de los lugareños de comprarla, ni por amor ni por dinero. Una vista espectacular y nadie interesado en comprarla por unos absurdos rumores.

—Robyn me lo comentó.

—Por lo que se ve, algo falla en una casa en Cornualles si no tiene fantasmas —bromeó Julia—. Nosotros tenemos nuestro propio fantasma en el hotel. Pero eso ya lo sabe, lo escuchó la otra noche.

La sorpresa de Cassandra debía de haberse reflejado en su rostro, porque Julia continuó.

—Samantha, la de recepción, me contó que escuchó una llave en la cerradura.

—Ah —dijo Cassandra—, sí, pensé que era otro huésped, pero debió de ser el viento, no quise causarle ningún...

Carnation, Lily, Lily, Rose,
1885-86, Sargent
The Tate, London.


—Es ella, es nuestra fantasma. — Julia rió ante la expresión perpleja de Cassandra—. Ah, vamos, no se alarme, no le hará daño alguno. No es un fantasma desagradable precisamente. No aceptaríamos un fantasma poco amistoso.
Cassandra tenía la sensación de que Julia le estaba tomando el pelo. Fuera como fuera, había escuchado más relatos sobre fantasmas desde que llegara a Cornualles que cuando era pequeña y se iba a dormir a casa de sus amigas.

—Supongo que cada casa vieja necesita uno —aventuró.

—Eso es —dijo Julia—. La gente lo espera. Habría tenido que inventarlo si no hubiera existido uno. Un hotel histórico como éste... Un residente fantasma es tan importante para los huéspedes como las toallas limpias. —Se inclinó acercándose—. El nuestro incluso tiene nombre: Rose Mountrachet. Ella y su familia vivieron aquí, a comienzos del siglo XX. Bueno, antes incluso, si uno considera que la familia se remonta cientos de años atrás. Ella es la figura del cuadro que cuelga junto a la biblioteca en el vestíbulo, la joven de piel pálida y cabello oscuro. ¿La ha visto?
Cassandra negó con la cabeza.

—Ah, tiene que hacerlo —dijo Julia—. Es un John Singer Sargent, pintado pocos años después del retrato de las hermanas Wyndham.

— ¿De veras? —Cassandra sintió que se le erizaba la piel—. ¿Un verdadero John Singer Sargent?

Julia rió.

—Increíble, ¿verdad? Otro de los secretos de la casa. No me di cuenta de su valor sino hasta hace unos pocos años. Vino una persona de Christie's a examinar otra pintura y lo descubrió. La llamo «mi seguro», aunque no podría desprenderme de ella. Nuestra Rose era tan bella, ¡y tuvo una vida tan trágica! Una niña delicada que superó la enfermedad para morir en un terrible accidente a los veinticuatro años —suspiró romántica—. ¿Ha terminado su desayuno? Venga conmigo y le mostraré la pintura."

El jardín olvidado (The Forgotten Garden)
Kate Morton
traducció: Carlos Schroeder
Santillana, Madrid 2011 12
Pàg. 270-272