25 de juny 2017

l'obra III



“Dues son les claus d'aquest llibre: la desintegració del jo i el mimetisme. Van íntimament enllaçades.

El jo, del qual es parla encara com d'un personatge inequívoc i irrevocable,  està en crisi des de sempre.  Però la societat (o les seves formes) ateny,  de tant en tant,  moments de cristal·lització, on sembla que tot tendeixi a estabilitzar-se. És sempre en aquests moments culminants, d'aparent repòs,  on cal cercar el virus de la nova descomposició. El dinamisme de la historia es constant.

Nosaltres,  els homes del segle xx,  vivim els residus d'un jo que hem rebut com establert i que hem donat per acceptat. Es el jo de l'home occidental. Segurament cal acudir al racionalisme grec per a trobar les arrels fonamentals d'aquest jo.  La intromissió de l'element cristià fa que encara sigui mes heterogènia la seva contextura.  No tant,  però, com podria pensar-se,  perquè el cristianisme mateix, per a perdurar, ha sentit la necessitat d'incorporar-se el racionalisme, per a no ésser incorporal totalment a ell.  Es obra de sant Tomás. Però era el racionalisme qui en sortia vencedor.  El Renaixement es encara un fenomen on certs elements pagans,  aquesta vegada mes de la sang que de l’intel·lecte,  fan explosió.  ¿Què queda de l'antic cristianisme?  Un residu ben estrany, que ben aviat es transformarà.  De doctrina d'amor passarà a doctrina d'odi.  El marxisme es la darrera eclosió de l'antic paganisme,  sota una aparença quasi cristiana.  Però la dialèctica marxista es també un racionalisme, àdhuc un superracionalisme. L'home, a mesura que es buida d'ell mateix,  va semblant mes definit,  mes concret cada vegada. Ens aferrem al marxisme com a darrer refugi per a salvar la nostra magra identitat racional: la nostra identitat irracional, que treballa per dins, es posa, sense saber-ho nosaltres, al servei d'aquest racionalisme.  Es el fanatisme marxista.  Així,  els dos corrents,  racional i irracional,  que el cristianisme havia,  durant segles,  difícilment conciliat,  es troben conciliats de sobte en contra d'ell.  ¿En contra? No tant com pot semblar-ho de bell antuvi. Aquesta es la dramàtica situació de l'home actual.  Quan els primitius cristians cridaven: m'ho pots prendre tot,  però no em prendràs la meva ànima!,  formulaven el primer crit de reivindicació social.  Que avui, aquells mateixos homes, reivindiquin els béns materials, es perquè s'han tret definitivament la careta.

Els signes que, des de Grècia mateix,  i sobretot des del Renaixement,  es manifesten per a donar-nos a entendre que la dimensió que ens hem donat no ens convé ni ens explica —no ens conté—, fan crisi en l'home d’avui.  El jo,  el nostre jo cofoi,  del qual parlem com si fóssim realment nosaltres,  es desintegra.  I no en un, en dos, o en tres bocins,  sinó en mil bocins. L'home renaixentista, l'home de les cavernes, el cristià, el pagà,  el cavaller,  el cortesa, el mendicant, el romàntic,  el mercenari —per a no citar-ne sinó uns quants— són,  successivament,  els amos i senyors, a vegades durant un cert temps il·lusori,  a vegades amb una vertiginositat calamitosa, de la nostra consciència.  Som a la seva mercè.  El jo ja no es ell. ¿Qui és? Rimbaud i Picasso son els dos genis que d'una manera mes autèntica han encarnat aquesta crisi i han cercat de donar una resposta a aquesta pregunta.

Aquest llibre n'és un exponent dramàtic.  Però no es aquest el lloc adequat per a donar-ne la solució, que sembla resumir-se en aquests mots: retorn a I ‘Orient.

Dic també que el mimetisme es una altra de les fonts d'aquest llibre. La natura es mimètica.  No sembla, però,  sinó,  que es per empelt cristià que ha actuat en mi aquesta força. L'afany de comprendre,  dut al seu extrem,  fa que hom s'identifiqui amb la cosa compresa.  La comprensió més profunda no es racional sinó afectiva, o potser orgànica.  El cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam,  jo tingues set o fam com ell.  Aquest amor,  fet extensiu al terreny de l’esperit,  és el que m'ha fet identificar tota la vida amb els objectes i els éssers mes diversos —es el que m'ha fet alienar.  Sentir-se arbre,  ocell,  estrella, Llull, home de les ca-vernes,  etc.,  no basta si aquest sentir no ateny la regió de l'ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc. Però si sóc,  successivament,  cada una d'aquestes coses, ¿què o qui sóc jo? ¿Sóc algú?  I aquí,  per un altre camí,  el problema de la identitat torna a posar-se.  L'amor hi dona una solució molt mes satisfactòria que el racionalisme,  però no convincent,  no completa. És aquí on una nova via de coneixença es fa necessària i es aquí on comença la veritable exploració del jo.”

Josep Palau i Fabre

31 de maig del 1950


POETA-NARCÍS

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
Poemes epigramàtics 1940- 1942

PARADÍS ATROÇ

À celle qui se fait appeler "Tabou"  (En un autodenominat "tabú")

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança
on el teu cos madur fóra el meu instrument,
i el teu ventre, que té la forma impertinent,
daria el ritme atroç del repòs de la dansa.

Obririen l'espai espais d'esgarrifança,
i entorn del blanc silenci, una música ardent,
fingiria en el sostre un ample firmament
on àngels taciturns farien contradansa.

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:
monstres que pariries en la buidor dels cels
i anirien a raure a l'òrbita malalta

on circumden a lloure els coixos i els cretins ...
Jo et besaria el ventre com una immensa galta
i tu em demanaries que te'l besés per dins.
Estiu del 1944

24 de juny 2017

l'obra II

“Hi ha poemes d'hivern i hi ha poemes d'estiu.  La raó no es gens superficial. L’experiència òrfica de la poesia es profunda com la naturalesa mateixa.´

Quan Baudelaire diu: De la centralisation et de la vaporisation du «moi». Tout est là, formula, en termes de l'esperit, la base d'aquesta experiència.

Quan Dostoievski escriu les Notes d'hivern sobre temes d'estiu i notes d'estiu sobre temes d'hivern, no es per ganes de jugar ni per a obtenir una fórmula mes o menys original,  és perquè sap que l'esperit obeeix a lleis distintes,  durant una estació i l'altra, i en obligar-les a copular fa una experiència substancial. Ell en surt fecundat. Dostoievski es el fill d'aquesta copulació monstruosa dels elements; per això pareix monstres.

En la moderna poesia francesa es fàcilment destriable l’estació de cada poeta: Rimbaud, primavera;  Verlaine, Apol·linaire, tardor;  Baudelaire, Mallarmé, Artaud, hivern.

Quan els grecs parlen deis quatre humors —sec, humit, calent i fred— parlen un llenguatge d’iniciació.  No estaven tan lluny de nosaltres com pensàvem.  La crítica literària de Gastón Bachelard n'és una prova palpable. I quan Rosselló-Pòrcel  escriu Imitació del foc és en aquest sentit que ho fa.

Així mateix, quan Artaud,  per sobre de tota lògica formal, per sobre de tota mesura de seny, diu, amb veu temerària: Le sec frais pluton dans sa rencontre avec le noir chaud, voilà «moi», inicia un llenguatge nou, no-intel·lectual.

L'hivern s'identifica amb la nit,  l'estiu amb el dia. Durant l’hivern es l'ésser qui té fred: les tenebres serveixen per a embolcallar-lo. Durant l'estiu, la llum ens fa sortir fora —fora de casa i fora de nosaltres mateixos;  fora de la casa que som nosaltres mateixos—.  L'hivern tendeix a suprimir aquesta dualitat:  per més que ens vulguem abrigar dintre nostre es tot el nostre ésser qui demana abric.

D'on es desprèn aquesta noció:  l'home no viu en un medi on hi ha hivern i estiu, nit i dia;  l’home es hivern i és estiu, és nit i és dia.

L'Occident, o el que des de Grècia hem convingut d'anomenar-ne Occident,  ha estat una valoració de la llum,  del dia. Tota la poesia que avui se salva (la que ens salva) reposa sobre les entranyes de la nit.  Només cal recordar sant Joan de la Creu,  l'obra del qual està íntegrament basada sobre aquesta exploració:  En una noche oscura... Young,  amb les Nits, o Novalis amb els seus Himnes a la Nit, o Baudelaire, o Poe, o Mallarmé,  proven tots el mateix.  La nit fecunda l'esperit.  El dia és el cos.  Dos dels grans moments de l'esperit humà —Hamlet i Faust— neixen de les tenebres:  aquella nit davant del castell d'Elsinor,  poblada per la realitat del fantasma,  o aquella nit en el laboratori de Faust,  son com les dues entranyes que reben,  vivificadores,  la sement de l'esperit

Gairebé totes les cançons i tots els poemes cantats d'aquest llibre han estat compostos durant la primavera o a l'estiu.  Gairebé tots els poemes sords o secrets,  han estat escrits durant l'hivern o a la tardor, i durant la nit.”
Josep Palau i Fabre
Juny del 1950



Història d’una primavera (Cançons, 1937)

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!
  
Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!



23 de juny 2017

l'obra I



Poemes de l’Alquimista: és a dir,  poesia entesa no com un fi en ella mateixa,  sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació,  com per a d'altres ho poden ser el microscopi o la música —com a l'Edat mitjana s'empraven els metalls.  La paraula es, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci,  del qual no sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de mes precisió que m'ha estat donat per a conèixer.  No tinc,  entre les mans,  un bé millor.  A vegades sembla que només pronunciant un mot hagi de retrobar l’alè creador (i es sempre un desencís veure que la paraula mor arran de platja);  altres vegades sembla que hagi de sotmetre els mots a una acció tirànica per a obtenir-ne el secret; o que llur poder demiúrgic es contingut en la música que els acompanya.  Aquestes i mil dimensions mes son les que m’ofereix la paraula, que jo,  adelerat,  m'afanyo d'enregistrar,  de combinar en proporcions diferents,  d'assajar.  Els secrets reculen sempre amb les descobertes. No es que no ni hagi descoberta, però tota descoberta, en l’home,  passa a formar part integrant d'ell mateix, i així li sembla que no ha avançat, la insatisfacció resta sempre latent.  Potser de les noces impossibles entre la paraula i el silenci sorgiria la revelació esperada,  però potser totes les solucions que se'm donaran,  se'm donaran en forma d'impossible;  se m'acut que tal vegada no he estat sinó l’instrument d'un parany que se'm posava seductorament al davant i que sabia recular quan jo avançava.  ¿He fet mal fet a perseguir-lo? ¿En escometre'l? ¿En arborar-me? En tot cas, no em penedeixo de la meva aventura.  Sé que sí alguna cosa hi ha en mi de superior es aquesta busca constant dels secrets que m'assetgen —o del secret que sóc.  Sota la visió impenetrable que jo em proposava d’obtenir potser no hi havia sinó la visió de mi mateix.  Aquesta és, segurament, la màxima ciència que sigui permesa a un home.  El cert és que ara jo n'estic separat i que aquell que va buscar amb tant d'afany m’apareix com un personatge objectivat. Hi ha la meva vida i hi ha la meva mort reals en aquests poemes.  L'Alquimista ja no sóc jo.  Jo puc signar per ell,  que va sagnar.  Jo, que sóc jove gràcies a ell,  que visc gràcies a ell...”
Josep Palau i Fabre
31 de maig del 1950

epigrames daurats (Tardor del 1936) 

CAMA NUA

Voldria desteixir 
la teva pell de seda 
per fer-me'n un coixí 
de somni, en la nit freda.


CAMA VESTIDA

La seda, vora teu, 
m'esquinça el brot dels dits 
que s'obren, deixondits, 
per adorar llur déu. 


ORIENT

A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.


EL PRIMER AMOR

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d’ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer

que és, en l’esclat del cel, un bell racó de nit. 

22 de juny 2017

la fundació



El fons de la Fundació Palau i Fabre està constituït pel doble llegat de Josep Palau i Fabre. D’una banda, el fons aplegat pel seu pare, Josep Palau i Oller, que integra un ampli ventall de pintura catalana del començament del segle xx.  De l’altra, l’aportació del mateix Palau i Fabre,  el qual, e n l’afany de continuar la tasca col·leccionista del seu pare, ha reunit una gran col·lecció d’obres de Picasso, així com també d’autors contemporanis com Perejaume, Barceló i Pepe Yagües.


“La pinacoteca que integra aquesta fundació gairebé es podria batejar amb el nom “Cent anys de col·leccionisme”, perquè comprèn les obres aplegades pel meu pare des del començament del segle xx (algun dibuix de Mompou du la data del 1906) fins al final del mateix segle i els primers anys del segle XXI.

No és gaire freqüent que un artista, un pintor, senti admiració per altres artistes contemporanis seus i ho demostri adquirint-ne obres. Aquest caràcter obert del meu pare, Josep Palau i Oller, l’he respirat des de la infantesa. Moltes de les peces que formen el fons de la col·lecció de pintura catalana de la Fundació les he vistes des de petit a casa (l’aquarel·la de Nonell, el dibuix i els gravats de Xavier Nogués), i altres des de l’adolescència i la primera joventut, com el Grausala i el Villà. En la col·lecció hi ha, n’estic segur, algunes sorpreses: el Torné Esquius, per exemple, o l’Ignasi Mallol.

Haver observat pintar el meu pare i alguns dels seus amics (Mompou, Labarta) i haver assistit a col·loquis i disquisicions –a vegades a discussions– sobre pintura i art a casa mateix va condicionar la meva sensibilitat des de molt menut i ha fet que jo posés l’art al capdamunt de totes les activitats humanes.

Encara que la meva aportació personal sigui la de Picasso, que és com dir, per a mi, la de qui considero el més gran creador de tots els temps, potser jo no hi hauria estat sensible d’una manera tan immediata si no m’hagués convertit, sense saber-ho, en un terreny adobat. El sol fet de sentir discutir sobre Picasso despertà ben d’hora la meva curiositat i aquesta es traduí aviat en una passió incondicional per la seva personalitat excepcional i única.

De Picasso hauria volgut tenir moltes més coses de les que, amb esforç i sacrificis, he arribat a aplegar. Però s’esdevé amb Picasso un fenomen que no és equiparable al de cap artista: i és que no se’n té mai prou. Un Picasso desvetlla les ganes de veure’n –o de posseir-ne– un altre, i aquest un altre, i aquest un altre, sense aturador, perquè Picasso és nou i diferent cada vegada. Un Greco, per posar-ne un exemple ben alt, ens revela el geni d’El Greco; un Picasso, no.

L’abassegadora personalitat de Picasso va fer que, a partir d’un cert moment de la meva vida, jo només volgués dedicar-me a ell i a posseir obres seves, desentenent-me de tota altra personalitat. He de dir que fou una exposició de Perejaume,  el 1980,  la que em féu alterar aquest propòsit inicial que jo mateix creia inamovible. Vaig dir-me, davant d’aquella mostra: “Això va de veres”. I que tenia encara l’ocasió d’adquirir obres d’un gran artista des del començament, i així ho vaig fer. No me’n penedeixo gens.

Quinze anys més tard, la personalitat de Pepe Yagües també em seduí d’una manera semblant i vaig ser a temps d’incorporar-ne alguna producció.

Però sempre queda alguna recança en aquesta mena d’aventura, i dubto que la satisfacció pugui ser mai completa.


El conjunt d’obres de Picasso que integren la Fundació pertany a èpoques, estils i tècniques molt diverses. Vull dir que no ha existit cap criteri restrictiu –fora del crematístic– a l’hora d’adquirir-ne, al contrari.  Sempre he considerat que la característica primordial de Picasso era la diversitat. Però entenc i espero que aquest conjunt, tot i les seves limitacions, produirà en l’espectador o visitant la reacció més important –i la primera– que pot i ha de produir Picasso, que és la de l’admiració, barrejada amb la sorpresa i l’embriaguesa. Mirar la producció de Picasso, descobrir la seva obra, ha de generar sempre una eufòria benefactora perquè ell és, abans que tot, vital. Després vindran, amb més o menys intensitat segons l’espectador, les ganes de conèixer més, d’explicar-se els enigmes, d’ordenar. Per ajudar-hi, un primer pas és la retolació al peu de cada obra i l’ordenació cronològica en el catàleg general de la Fundació. Tant de bo això dugui el visitant o l’amateur a voler saber-ne molt més i a aprofundir-hi. Però d’antuvi ha d’existir la fascinació i l’entusiasme. Sense aquests requisits és gairebé impossible endinsar-se en els viaranys d’aquesta creació desbordant. Hem pretès que la sala que aplega les obres de Picasso obeeixi a aquest principi i produeixi aquesta reacció salutífera. Per això no hem dubtat a barrejar èpoques, estils i tècniques i a intercalar-hi algunes fotografies de l’artista, perquè en ell són indestriables l’art i la vida.”
Josep Palau i Fabre


21 de juny 2017

palau i fabre i picasso

Josep Palau i Fabre és considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües.

En paraules de Palau i Fabre «l'ambientació artística respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell». 

L'impacte que li provoca conèixer personalment Pablo Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Estimat Picasso (1998, premi Lletra d'Or), i la seva obra magna picassiana, els volums biogràfics Picasso vivent, 1881-1907 (1980), Picasso cubisme, 1901-1917 (1998) Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià", dins Quaderns de l'alquimista (Proa, 1997).

«L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintiva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]». 


L'obsessió de Palau i Fabre amb Picasso

20 de juny 2017

centenari Palau i Fabre

Aquest any celebrem el centenari del naixement del poeta, assagista, narrador, dramaturg  crític d'art  Josep Palau i Fabre. Una persona polifacètica, creador i editor de la revista "Poesia", va jugar un paper molt destacat en la represa de la literatura catalana de postguerra i en la reorganització dels Estudis Universitaris Catalans.

Per commemorar el centenari, els de Vespres Literaris visitarem el proper dissabte 1 de juliol la seva Fundació, a Caldes d’Estrac.

Pels que no podeu venir a la sortida, penjarem diversos articles al bloc sobre la seva vida,  l’obra i el seu llegat.

JOSEP PALAU I FABRE

Neix a Barcelona el 21 d'abril de 1917. El seu pare fou el pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller.

Col·labora en la premsa catalana abans del 1936. Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, és així com pot entrevistar Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra i André Maurois, entre altres, i entra en l'ambient literari barceloní. El 1938 el mobilitzen al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes, es troba a Olot fent de cap aparatista i és dut al camp de concentració de Lleida.

Del 1939 al 1943 cursa a Barcelona els estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. Publica el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944), que va impactar en aquells moments per la incorporació de l'erotisme en algunes composicions. Conceptualment fou un poeta inconformista, seguidor de la línia poètica marcada per Rimbaud i Artaud —autors que anys més tard va traduir al català— seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l'estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcida.


Fou el creador i l'editor de la revista Poesia (1944-45) revista literària eclèctica que lliga la tradició medieval d'Ausiàs March i la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Mallarmé, de Paul Élouard, de Rimbaud, de Breton, etc., sovint en la primera traducció al català del propi Palau i Fabre. És, també, un dels fundadors de la revista Ariel (1946-51) i col·labora amb la revista d'avantguarda Dau al set.

El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li és renovada l'any següent. S'hi està setze anys. A l'inici duu una vida bohèmia, i es dedica a fer diverses feines com ara extra de cinema, professor d'espanyol, periodista, cambrer... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'La Casa de México'. És un període d'aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

L'any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que inclou els poemaris L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel, Laberint i Atzucac i que titula Poemes de l'alquimista, la seva obra poètica més coneguda i que modifica i amplia en successives edicions revisades.

L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a la cala Grifeu, a la Costa Brava, que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians.  Des de 1976 comença una etapa públicament més dinàmica: del 1976 al 1979 presideix el PEN Català, i en l'àmbit literari, reedita els poemes, recupera el teatre amb diverses posades en escena, continua publicant els estudis picassians, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats.  Fa col·laboracions en mitjans de comunicació com l'Avui i L'Avenç, i la seva obra en prosa es recull en els Quaderns de l'Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, 1991, 1996, 1997) va afegint nous materials, sempre a l'entorn de la temàtica estètica o literària.

L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 aplega a Les metamorfosis d'Ovídia i altres contes dotze narracions escrites entre 1989 i 1994.  El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura;  el 1999  amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes,  el 2000 és nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres pel govern francès i l'any 2006 obté el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes.


Mor a Barcelona el 23 de febrer de 2008. 

18 de juny 2017

més recomanacions per l'estiu


El libro de Aurora
Aurora Bernárdez
Alfagura
2017

Páginas: 288 

Aurora Bernárdez (Buenos Aires, 1920-París, 2014) era como de papel, frágil, y era de una potencia increíble,  dotada de una memoria implacable.  Ese fue su espíritu de traductora: ni una palabra ni un dato fuera de lugar. Ella decía que estaba hecha “de papel”, pero era también de hierro.  Descendiente de emigrantes gallegos, en 1952 conoció a Julio Cortázar, un joven larguirucho de aspecto adolescente con el que hablaba de libros y de gente en el London bonaerense.  Se casaron un año más tarde y se separaron en 1968,  pero regresó a su lado y hasta su último suspiro vivió junto a él.

Aurora Bernárdez acompañó a Julio Cortázar en excursiones profesionales —eran traductores de la ONU— por todo el mundo y fue su musa.  No fue La Maga de Rayuela;  La Maga, en realidad, parece que fue mucha gente.  Pero sí fue, por ejemplo, la mujer que le dijo en la India que hay escaleras que solo sirven para bajar,  y esa ocurrencia dio de sí el relato Instrucciones para subir una escalera, incluido en Historias de cronopios y de famas.  En 1968, ella volvió a Buenos Aires,  pero regresó pronto a París,  su centro del mundo. Volvió junto al escritor cuando este cayó enfermo y se quedó solo —había muerto el último amor del autor de Rayuela, la escritora y fotógrafa Carol Dunlop—. Lo acompañó en ese dolor final. Era 1984. Luego se convirtió en su albacea.

Aurora nunca habló en público, ni de Cortázar ni de nada que sintiera que era secreto. Acudía a homenajes al escritor bonaerense —como el que se celebró para relanzar su obra en la Fundación March de Madrid en 1993— y permanecía silenciosa, como una efigie.  En privado, era un torrente de memoria y datos.  Hizo una excepción a aquel silencio público: mantuvo una larga conversación con su amigo Philippe Fénelon, músico y cineasta, su amigo desde principios de los años ochenta.

Ella conocía el trabajo de Fénelon.  La admiración por lo que este había hecho,  en el cine y en la música, la llevaron a ponerse ante la cámara para una charla insólita que se realizó entre 2004 y 2005 y que ahora forma el núcleo de El libro de Aurora, que publica Alfaguara, editado por Fénelon y por Julia Saltzmann, la editora argentina que durante años ha sido la responsable de la edición de las obras de Cortázar.

En la película La vuelta al día,  de Philippe Fénelon,  Aurora Bernárdez llora por la muerte de Julio Cortázar.  Ella decía que la separación le había afectado mucho,  que había sido un error, y que cuando él se fue,  pensó que quizá podrían haber seguido viviendo de otra manera. Fénelon le pregunta en la cinta por la palabra que define a Cortázar. Bernárdez opta por “generosidad”. Y cuando le cuestiona sobre las obras que elegiría,  cita textos fragmentarios. El éxito de Rayuela había suscitado en ella más emoción que en Julio. ¿Por qué no la nombra? “Rayuela marcó una época, pero creo que quizá le gustaban otros textos más sutiles de Julio que este gran trabajo”.

Bernárdez decía que a ella nunca le fue mal. Fénelon titula así su entrevista. “Retrata su carácter”, dice en el libro. “En realidad, muchas cosas le fueron mal, como en la vida de todo el mundo, pero ella se mantuvo como la joven que nunca dejó de ser: sonriente, elegante, literaria, conversadora… pero también secreta, para adentro”.

Aurora Bernárdez escondió su literatura en vida. “Se abstenía de publicar por una decisión heroica: para que hubiera un solo escritor en la familia”, dijo el Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa sobre ese silencio. “Sí, esa sombra de Julio, hizo que ella no se atreviera a publicar”, explica ahora Fénelon desde París.

El cineasta encontró suficiente material que ahora junta en la casa parisiense de Aurora, la misma en la que Cortázar escribió Rayuela.  Ahí había, también, “una especie de diario que ella había empezado en los años cincuenta; estaba escrito en distintos cuadernos, algunos de escritura casi inexistente porque ella había utilizado unos lápices verdes que se fueron difuminando con el paso del tiempo”.

Esa casa, histórica también por haber sido vivienda de Rayuela, sufrió un gran desorden, dice Fénelon, en la década previa a la muerte de Aurora, en 2014 en París. “Y fue muy complicado recomponer las decenas de versiones que había sobre un mismo texto”.

Al final, ha recuperado para El libro de Aurora esos escritos descompuestos, las poesías —“que no están nada mal”— y los diarios, algunos de los cuales se refieren a vivencias con Cortázar o a discusiones que suscitaba la personalidad del autor.

“Escribía sus sueños, sus lecturas y sus agendas diarias”. Destruyó agendas anteriores al año 1979. ¿Por qué? “Por la misma razón por la que destruyó las cartas de Julio cuando se separaron: eran 60 cartas. Luego se arrepintió”.

Al final, volvieron juntos en circunstancias dramáticas para Cortázar. “En realidad, nunca hubo una separación oficial;  ella regresó a Buenos Aires y se reinstaló con una relación previa, que siguió sin funcionar. Y volvió. Como trabajaba en la Unesco, como Julio, se seguían viendo”, señala Fénelon.

Tras una conversación en la que ella está con Octavio Paz y otras personas relacionadas con la cultura, se habla de la personalidad de Cortázar,  Aurora anota: “Las virtudes personales de Julio, bien conocidas por quienes lo estimaban e ignoradas por los demás, no son lo importante: lo que cuenta es la obra.  En lo otro hay más posibilidades de duda.  E incluso, ¿quién puede meterse a decir, con certeza, cómo era un hombre?  En el caso de Julio,  sus actos fueron a veces contradictorios: muchos de ellos te sorprenderían. No es el caso de convertirlo en paradigma. Le hubiera repelido. De lo que hay que hablar es de la obra. Para lo demás: silencio”.

Ella no quería hablar de todo lo que había pasado en su relación. Imagino que fue muy triste para los dos,  seguro.  Se liaron con problemas de los que ella no quería hablar.

El libro de Aurora es lo más lejos que ha estado esa mujer tan privada y tan hacia adentro de mostrarse también como una mujer para afuera.”
Juan Cruz
El Pais, 15/06/2017

diccionari

“El Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939 es un trabajo colectivo realizado por el Grupo de Estudios del Exilio Literario (GEXEL), grupo de investigación adscrito al Departamento de Filología Española de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), magna obra que ha sido posible gracias a la ayuda de muchos colaboradores. Este Diccionario incluye a los escritores en lengua castellana, catalana, gallega y vasca,  esto es,  a todos los escritores de la República española de las letras. El presente Diccionario no se limita a los escritores de nuestro exilio republicano sino que incluye también editoriales y revistas. Y lo hace porque estamos firmemente convencidos de que, además de la importancia de las actividades en el campo editorial, las revistas constituyen el borrador de la literatura del futuro y son fundamentales para situar a los escritores en su contexto literario, social, ideológico y político. Este Diccionario pretende ser una obra de consulta,  el atlas de los distintos mapas de nuestro exilio republicano de 1939,  un Diccionario que proporcione una información rigurosa que sirva para posibilitar futuras líneas de investigación y que permita estimular a futuros investigadores, particularmente a los más jóvenes,  a estudiar y editar las obras de autores olvidados,  poco o mal estudiados.  Unos autores «menores»  sin cuyo conocimiento nunca estará completa la historia y cultura españolas del siglo XX.”

DICCIONARIO BIOBIBLIOGRÁFICO DE LOS ESCRITORES, EDITORIALES Y REVISTAS DEL EXILIO REPUBLICANO DE 1939
Edición de José-Ramón López García, Manuel Aznar Soler
Editorial Renacimiento
Enero 2017

Páginas 2318

16 de juny 2017

homenatge a Francesc Boix

Francesc Boix descansa ya para siempre en el Père Lachaise, el cementerio de las celebridades de París; y lo hace tras recibir un grandísimo homenaje. Un homenaje que ninguno de los otros 9.300 españoles y españolas que pasaron por los campos nazis jamás ha recibido en su patria, España.

A primera hora de la mañana de este viernes, los restos mortales del fotógrafo de Mauthausen fueron exhumados de la humilde y escondida tumba del camposanto de Thiais en que habían reposado desde su prematura muerte en julio de 1951.  Boix apenas había cumplido los 30 años cuando las terribles secuelas físicas, provocadas por los más de 50 meses que pasó entre las alambradas nazis, acabaron con su vida.

Este segundo entierro del único español que testificó en los juicios de Núremberg contra la cúpula del III Reich ha sido muy diferente al primero. Entonces, en su último viaje, solo le acompañó un nutrido grupo de amigos y amigas, en su mayor parte exprisioneros de Mauthausen.

Hoy el acto ha contado con todos los honores de las grandes ocasiones, con la presencia de numerosas autoridades y el cariño expresado por centenares de familiares de deportados españoles y de ciudadanos anónimos llegados desde Madrid, Cataluña y diversas ciudades de Francia.

El féretro con el cuerpo de Boix llegó al Père Lachaise cubierto por la bandera republicana. Entre los asistentes,  Anna María, una de las sobrinas del fotógrafo de Mauthausen, apenas podía contener la emoción: “Es un día muy importante no solo para nosotros, su familia. Es un homenaje a todos y cada uno de sus compañeros", ha declarado a eldiario.es.

Junto a ella estaba la alcaldesa de París,  Anna Hidalgo, que presidía el acto, el alcalde en funciones del Ayuntamiento de Barcelona, Gerardo Pisarello, otros representantes municipales y también de la Generalitat de Cataluña, encabezados por el consejero Raúl Romeva, y los presidentes de las Amicales francesa y española. El Gobierno de Rajoy,  pese a que el Congreso le instó a enviar una delegación oficial a este evento,  decidió limitar su presencia a dos miembros de su embajada en la capital francesa: el cónsul general y el consejero de Cultura.  Eso,  pese a que el presidente de Gobierno estaba justamente este viernes en París.



Junto al féretro de Boix se sucedieron las intervenciones. Tanto el presidente de la Amicale francesa, Daniel Simon, como Llíbert Tarragó,  hijo de un deportado español amigo de Boix,  recordaron su heroicidad al liderar el robo en Mauthausen de las fotografías que probaban los crímenes de los SS y que serían exhibidas, tras la guerra, en los juicios de Núremberg.

La alcaldesa de París, Anne Hidalgo, destacó la lucha contra el franquismo de este  "hombre valiente y comprometido". Sus valores,  afirmó,  son los que deben prevalecer en estos momentos en los que crece el racismo y la xenofobia; como Boix, dijo la alcaldesa, "aquí estamos, de pie, libres, pensando; con la libertad, con la educación y con el pensamiento es como se combate en democracia".

La cantautora catalana Marina Rossell fue la encargada de poner la banda sonora del acto.  Entre los asistentes también estaba el historiador que más investigó la vida de Boix,  Benito Bermejo que, tras el homenaje,  presentó en París la versión francesa de la biografía que escribió sobre el deportado catalán.

Muy cerca de él se encontraba Ramiro Santisteban. De todo el público, él era el único que compartió cautiverio con el fotógrafo de Mauthausen. Este cántabro de 95 años se encontraba encerrado en ese campo de concentración nazi con su hermano Manuel y su padre, Nicasio. "Mi padre trabajaba en la cantera y, como era mayor, yo sabía que allí no sobreviviría mucho tiempo. Fue Boix el que logró que los SS le sacaran de allí y le destinaran a un trabajo menos duro. Eso le salvó la vida; fue gracias a Boix", recordaba Ramiro cuando la memoria aún no había decidido abandonarle.

Allí, en un discreto segundo plano, estaban también Pierrette Sáez y Rosita Forcadell, viuda e hija de otros dos compañeros de cautiverio del fotógrafo de Mauthausen.  Ellas tienen mucha parte de culpa en que el acto haya llegado a celebrarse.  Estas dos mujeres trabajan como voluntarias en la Amicale de Mauthausen de París y comenzaron a pelear, hace más de 10 años, para que Boix fuera enterrado en este cementerio: "Todo empezó con una promesa —relata Pierrette a eldiario.es—. Desde que murió Boix, eran sus amigos, antiguos deportados de Mauthausen, los que se encargaban de mantener limpia su tumba. Iban con frecuencia al cementerio para quitar las hojas y ponerle flores.  Año tras año, poco a poco, fueron todos muriendo… hasta que solo quedó uno, Alejandro Vernizo. Le preocupaba que, cuando él falleciera, nadie se hiciera cargo de Boix.  Rosita y yo le prometimos entonces que no solo iríamos a limpiarla,  sino que pelearíamos para que le trasladaran a un lugar acorde a lo que fue y lo que representó".

Aquella lucha, poco a poco, fue sumando aliados. Los socios de la Amicale francesa aportaron donaciones para sufragar los gastos y lograron el apoyo económico del Ayuntamiento de Barcelona,  de una asociación austriaca y de la Amical española.  Finalmente,  el Ayuntamiento de París dio un permiso extraordinario para que Boix pudiera ser inhumado en el cementerio de las celebridades.  Este viernes,  Pierrette y Rosita lucían una discreta pero radiante sonrisa: una década después habían cumplido su promesa. El fotógrafo de Mauthausen descansa, por fin, en el lugar que se merece.”


Carlos Hernández
eldiario.es
viernes 16/06/2017


concert al castell



El divendres 30 de juny, a les 22 hores, l’ Agrupació Musical de Cerdanyola del Vallès ofereix el ja tradicional concert al Castell.

Enguany Pop i Rock al Castell és l'espectacle ideat per celebrar la XVI edició de aquet concert al Castell de Sant Marçal.


En aquest concert es podran gaudir de versions simfòniques de David Bowie,  Michael Jackson,  Queen,  Radiohead,  Arcade Fire,  Green Day o Lady Gaga. 

presentación llibre

El proper dimarts 27 de juny, tindrà lloc la presentació del llibre La Guerra Civil a Cerdanyola (Notes d’un Diari), al Bar Grau, carrer de Sant Ramon, 180, de Cerdanyola del Vallès i organitzat per l’ Ateneu Republicà de Cerdanyola del Vallès

El llibre es  n document, inèdit fins ara, redactat just després de la guerra per Ramon Poch, una de les figures públiques més conegudes a la Cerdanyola dels anys 30, gràcies a la seva activa tasca a la Unió de Rabassaires.

L'edició del llibre va a càrrec de l'Ateneu Republicà, i ha comptat amb la col·laboració dels cerdanyolencs  J.A. Hidalgo,  José Luís Negreira,  Albert Turon i  Joan Sànchez.


El llibre serà de lliure accés a partir de l'endemà de la presentació on line i de forma gratuïta.

3 de juny 2017

fi de curs 2016-2017



Ens veiem, el dissabte 1 de juliol de 2017, a la fundació Josep Palau i Fabre, Caldes d'Estrac



lectures recomanades i 4



“Lluïsa Julià, doctora en Filologia Secundària i catedràtica de secundària, ha publicat una ambiciosa, extensa i apassionant biografia –la primera– de la poeta catalana.

La intenció del llibre, que s'acosta a les 600 pàgines, "és mostrar tota la dimensió humana de Marçal i la seva relació amb la poesia, el feminisme i la política, el país; ella que se sentia pertànyer a la generació dels 'germans petits' del Maig Francès",  es llegeix  a la contracoberta del volum.

Julià assegura que Marçal "va viure amb una gran intensitat, impregnada d'un alè d'utopia", i que va concebre l'escriptura "com a mirall i seducció".


Maria-Mercè Marçal. Una vida
Lluïsa Julià

Galàxia Gutenberg

lectures recomanades, 3



Les històries de Jenn Díaz esclaten en la quotidianitat més pròxima: una nena que se separa de la seva mare com ho faria d’un amant, l’adolescent que viu el primer amor i la primera mort alhora, la mare sola davant el nen amb por, la noia que no entén la germana que ja no viu a casa, una festa d’aniversari, la núvia secreta del pare... D’aquests personatges familiars, l’escriptora en capta els instants on es produeix una ruptura, una ferida, una il·luminació. Amb una escriptura a cau d’orella, fa un mapa de les relacions de família, l’herència emocional que salta de generació en generació, la incomunicació diària i també la inseguretat davant d’una vida que de vegades ofereix massa camins.

Vida familiar
Jenn Diaz
192 págs.

EDICIONS PROA S.A

lectures recomanades, 2

“Vuelve el guardia más famoso y querido de la literatura y la novela negra: el subteniente Bevilacqua, con su primer caso fuera del territorio español, en el que viajará para investigar un asesinato en la base española de Afganistán.

Madrid, julio de 2014. Pasados los cincuenta, y ya con más pasado que futuro, el subteniente Bevilacqua, veterano investigador de homicidios de la unidad central de la Guardia Civil, recibe una llamada del responsable de operaciones internacionales. Se reclama su presencia inmediata a 6.000 kilómetros de allí, en la base española de Herat, en Afganistán. Un militar español destinado en la base ha aparecido degollado, y, junto a él,  el arma del delito: una hoz plegable de las usadas por los afganos para cortar la amapola de la que se extrae la droga que representa la principal fuente de riqueza del país. ¿Se trata del atentado de un talibán infiltrado?  Podría ser,  pero también que la muerte tuviera otro origen, porque el ataque no reviste la forma clásica de esa clase de acciones, sino que hace pensar en algún motivo personal. La misión de Bevilacqua y los suyos no es otra que tratar de desenmascarar a un asesino que forzosamente ha de ser un habitante de ese espacio cerrado. Sus pesquisas, bajo el tórrido y polvoriento verano afgano, les llevarán a conocer a peculiares personajes y...”

Donde los escorpiones
Lorenzo Silva
352 págs.

 DESTINO