20 d’abr. 2018

vespres literaris al museu



               Dintre dels actes programats al voltant de l'exposició Patrimoni oblidat. Memòria Literària,  que acull el Museu de Ca n’Oliver del 18 d'abril al 20 de maig, Vespres Literaris ha organitzat una tertúlia al voltant de la novel·la Un film (3000 metres), de l’autora gironina, amb vincles amb Cerdanyola del Vallès, concretament amb el barri de Montflorit, on va estiuejar, Caterina Albert.

               El dimecres 25 d’abril ens trobarem al museu (carrer de València, 19),  a les 18.00 hores, per gaudir d’una una visita guiada a l'exposició de la mà d'en Josep Santesmasses president de la CCEPC i comissari de l'exposició temporal Patrimoni oblidat, memòria literària. I des de les 19.00 hores parlarem de l’autora, de la seva obra,  del llibre .....

Us hi esperem...

19 d’abr. 2018

caterina-víctor




"Ha estat dit que era tímida.  Els tímids són, per regla general,  persones hipersensibles que tenen sempre por de quedar malament, que no els interpretin com ells volen, que no els prenguin pel que no són i d'altres coses que ells mateixos es fan.  Si alguna vegada Caterina Albert pot haver semblat portada per un complex de timidesa, aquesta ha estat compensada per la ferma i segura fermesa de caràcter que mai no li ha fallat.  Tímida, no:  modesta i renyida amb tota vanitat, sí!  Mai no l'hauríeu sentida queixar-se, si nos fos de malalties familiars. Hàbil i diplomàtica, educada sempre, defugia discussions i violències i sabia més aviat atreure la gent que no pas rebutjar-la.  Si en la seva vida,  com la faula pretén,  hi hagueren batzegades de tipus sentimental o amorós, no hi deixaren rastre,  ni es manifestaren exteriorment i,  si no,  qui més en sàpiga que més hi digui.  Ella —i això sí que molts tingueren ocasió d'observar-li— sabia dominar-se les impressions tot reduint-les a les proporcions corrents. No era excessivament optimista,  ni pessimista i no perillava de manifestar-se massa entusiasmada ni desanimada.  Era serena davant la vida i les seves contrarietats i,  tal vegada,  la força,  la fermesa de caràcter els treia del seu interior,  imaginatiu i fèrtil en idees, actiu i serè.

Fou una autodidacta sorprenent,  assistida sempre per una memòria abundosa i fidel i una intel·ligència penetrant.  Esbalaeix de pensar que la riquesa,  la superabundància del lèxic de què disfrutava,  l'hagués obtinguda de l'àvia i dels masovers i mossos de les finques familiars dels districtes de l'Escala i de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma. Per això el seu llenguatge és més terrassà que mariner.

També petites excursions li enriquiren el lèxic i les formes d'expressió de l'estil. I l'ambient de llibertat —llibertat vigilada, en deia ella— de què gaudí sempre a casa seva, permeté a l'autodidactisme de donar als seus estudis l'abast que calia.

[...] Víctor Català gaudeix d'un estil directe,  penetrant i fort,  de novel·lista.  Ella mateixa us dirà que li plau molt la claredat de sentiments i d'expressió del poble i dels clàssics.  La màgia del seu estil és creada amb un lèxic abundantíssim i la realitat i el realisme ens hi apareixeran, freqüentment,  plens de poesia o de dramatisme fatalista,  però sempre serè i clàssic.  Tinguem present que l'autora es va formar en un racó de l'Empordà on la natura no és massa riallera encara que està emmarcada dins la llum viva de la Mediterrània.  El seu estil és fecund,  és un estil que fertilitza tot allò que toca,  com correspon a l'autèntic novel·lista.  Aquells que sostenen que l'estil de Víctor Català no és correcte puix que no observa les normes gramaticals actuals, jo els diré que tampoc Proust no té un estil correcte i ningú no li ha negat,  a França, q ue és un escriptor i novel·lista.  És d'aquesta forma,  amb realisme i dramatisme insuflats de poesia,  que ha produït aquell món de què us parlava de bell començament.  Aquell món el trobareu ben viu a Solitud i a Un film; i en les col·leccions en prosa: Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius,  La Mare Balena, Contrallums,  Vida mòlta,  Jubileu, i en un dels últims dels seus llibres,  Mosaic, que és un recull de narracions curtetes,  la majoria infiltrades d'intensa poesia i on vibra una força seductora tan intensa que m'atreveixo a afirmar que qui no hagi llegit Mosaic no pot tenir un concepte complet d'aquesta portentosa escriptora, com li deia Narcís Oller."


Joan Oller i Rabassa.
Víctor Català, biografia.
Rafael Dalmau, 1967

18 d’abr. 2018

la llenyataire


“Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.

Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és,  encara,  un gènera vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J.M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?

El vuit-cents és el pare de la renaixença d'ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul·lar tota trava.

L'esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser "el temps del llenyater". No hi havia públic,  ni crítica ni a penes autors.  Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà,  aterrant malesa.  Avui el camí és més planer.  Els escriptors d'ara poden fer de senyor. Quina joia,  poder constatar la finor d'alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts,  però no ens sap greu de reconèixer-ho:  el patrimoni literari català s'haurà nodrit,  al capdavall,  també una mica,  amb el nostre coratge aspre de llenyaters.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926


17 d’abr. 2018

un film....


“(...)

Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació.  Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre —la mítica novel·la Solitud (1905)— quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Pompeu Fabra i als noucentistes,  i com a llibre el 1926,  quan rep les crítiques més dures.  És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible,  amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys cinquanta publicarà l’obra completa,  n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”.  Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses.  Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Albert era una dona retreta,  de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori —inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat—, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Albert s’avança 15 anys a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa.  És cert que són novel·les prou diferents:  ella té encara un peu en cada segle,  amb certs moments d’inflor retòrica,  tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència pròpia del XIX de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç,  com la del primer robatori d’en Nonat,  que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral,  la descripció de la Barcelona de l’Errencada del segle XX,  classista,  amb esclats violents, una ciutat en ebullició,  amb comerços i tallers modestos,  amb una bigarrada vida teatral i nocturna.  El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social,  i en Nonat,  un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”,  hi és vist com un intrús.  Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza.

Usant un català popular i eficaç,  embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme,  sobretot en els diàlegs,  Albert aconsegueix fer una novel·la absorbent,  que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.”
Una vida sense fonaments
Xavier Dilla
El País, 12/06/2015

16 d’abr. 2018

trobada anual, imatges




Recull d’imatges de la trobada anual 2018



trobada anual, i 3




Dissabte a la tarda és el moment triat per presentar, promocionar i defendre les nostres propostes de lectures per la propera temporada. Enguany s'han presentar vint-i-set títols.



A la nit, vam recordar escriptores i escriptors que hem llegit, o ens agradaria llegir, davant de les seves màquines d’escriure al ritme de la música de la peça musical La màquina de escriure, música instrumental composta per Leroy Anderson l’any 1950.


Un grup de abnegades treballadores del servei municipal de neteja ens van visitar per recordar-nos que sempre hem de depositar la nostra brossa en el cubell corresponent.


Seguidament van recordar a Josep Palau i Fabre, amb el poema “Jo em donaria a qui em volgués”, i al poeta de Burjasot Vicent Andrés Estellés, al que molt aviat llegirem en la seva pròpia terra.

Com la trobada de Vespres Literaris, aquest any, ha coincidit amb l’aniversari dels 87 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, vam celebrar-ho amb lectura de poemes i cançons, finalitzant l’acte amb la lectura del poema de León Felipe, ¿Qué lástima!


 Diumenge al matí, per fi! vam poder gaudir de la primavera en aquest petit racó del Vallès Oriental.





15 d’abr. 2018

trobada anual, 2




Dissabte al matí el vam dedicar a conèixer, nosaltres,  fills de ciutats industrials i de serveis, el món del dur i castigat sector primari.


Vam visitar l’aula d’entorn rural Can Turró, a santa Maria Palutordera, ubicada dins d’una explotació agrícola i ramadera en actiu, on ens van explicar com es el dia a dia de la feina de pagès: un difícil equilibri entre l’esser humà, la terra i els animals.



La granja, d’explotació lletrera, compta amb vaques de  raça frisona, xais, gallines, conills, en una explotació de cicle tancat. Compta també amb un hort de 400 metres quadrats, m2, camps de cultiu de farratge i cereals i diferents arbres fruiters.


L’explotació la treballen dues parelles dedicades a la pagesia des de fa moltes generacions. Els seus orígens son a Parets del Vallès,  a la finca de Can Carena,  però arrel de la pressió urbanística,  l'any 1990 es van traslladar a Santa Maria de Palautordera,  a la finca de Can Turró, envoltada per una gran extensió agrícola i forestal, al costat del Riu Tordera i als peus del Massís del Montseny.


L’aula està oberta des de l’any 2.012 i, a part de visitar tota la granja, vam gaudir d’un taller de com fer mató i formatge fresc impartit per la Margarida.





trobada anual, 1



Desde el viernes ha tenido lugar la habitual reunión anual de Vespres Literaris.

Por cuarto año consecutivo hemos celebrado nuestro particular fin de semana en la que consideramos ya nuestra segunda casa: Mas Berenguer, señorial casa, en el núcleo de Samalús, donde disfrutamos del espacio y las comodidades para hablar de libros, de futuros proyectos y de todo lo que se nos ocurra.

Tras el arduo trabajo matinal, trasegando fardos de viandas y recipientes con diversos néctares que habían de nutrir el fatigoso retiro durante el  fin de semana, se inauguró el encuentro con una selección de monólogos, interpretados por las compañeras Rosa, Mari, Mabel,  Loles y Pilar.  El acto, ameno y divertido, fue conducido, magistralmente,  por un maestro de ceremonias de excepción: el señor Torras.

reponiendo fuerzas tras la labor logística




















13 d’abr. 2018

l'opinió de l'editorial


(...) “L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona.  La manera d'Un film,  el seu caràcter i el seu estil,  és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:
(...)
Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud.  Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana.  Com ara un infanticidi narrat per la mare,  amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit.  Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra,  en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats"”


Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català
23/03/2015
fragment del bloc del Club Editor: ”Cartes elèctriques”
l’entrada sencera aquí

12 d’abr. 2018

el pròleg


“Déu te guard


Déu te guard, llegidor meu! Ja fa anys que tu i jo no ens havíem topat en els andarrous d'un nou llibre.  Les circumstancies havien posat un mos a la ploma garladora,  i una llarga pausa s'era oberta en el diàleg.  En escometre't novament no es pas per a dir-te coses de gran interès. La modèstia del rètol et provarà que no han pas estat grosses les meves pretensions.  Mes, també dona bo d'entrar-hi una estoneta al cine,  de tant en tant,  quan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament,  un assaboreix,  per contrast,  el benestar del propi repòs;  les mateixes truculències exhibides,  pel seu nombre i extremositat,  et venen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis;  les poques endengues i través psicològiques que es gasten en el teatre mut,  per regla general;  els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança,  mantes voltes,  en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren,  per un lapse,  de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils...

Dit això,  ja esta dit tot,  gairebé,  el que em cal dir en disculpa meva. He fet una pel·lícula, i com sóc persona de tractar, dintre les meves possibilitats, a cada un segons li correspon, m'agrada també de guardar, escrivint, els miraments deguts a cada gènere, no confonent ni barrejant els termes i condicions d'uns i altres.  Així,  dones,  caríssim llegidor,  si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després,  pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t'he promès,  car jo no t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

La poca o molta solvència literària que tu m'hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d'obligacions ni puritanismes. Com la pinta del rústec,  que obre senzillament una clenxa en la forra d'una cabellera embullada,  sense mes pretensions que fer-la dreta i seguida com una carretera,  així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d'obrir una clenxa llisa i ben vistent a través els espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida;  de les facècies, espesses com els cabells al cap,  dels homes i les dones que pul·lulen per la terra.  A banda i banda, l’embull atapeït,  inestroncable,  inexplorat,  perdura,  però el solc simplista i rectitiu està obert i et convida a passejar descansadament la mirada en la seva lluïssor,  sense entrebancs,  en la seva cruesa neta,  d'agençament primitiu,  sense malicies ni coqueteries amagades.

Conseqüent amb aquesta innocència de propòsits i de realitzacions,  l'autor ha posat a servei de l'argument llegendes despullades de verbes retòriques i vanitoses,  de perfils i matisos delicats, de gallardeses de forma,  de casticismes acurats,  de jocs vistosos i enlluernadors de prestimans de la ploma,  que hi haurien escaigut com al Crist el parell de pistoles de què parla l'adagi... No, no;  a cada un lo seu,  com hem dit de bon començament.

Per avui, guaita la pel·lícula, si et ve de grat,  bon llegidor, i no t'encaparris ni m'encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar.  Per a tu i per a mi,  no sigui mes que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d'escenes mes o menys pobres de substancia i de vestidura;  per a tu i per a mi,  no sigui mes que un petit i fresquívol oasi d'inatenció restauradora entre els assedegaments anguniadors de tasques mes empenyades. I un altre dia serà un altre dia,  en què,  si Déu ens dona vida i salut,  farem tractes nous.
A reveure,  doncs, mon fidel llegidor.  T'estreny les mans,  amb la joia viva d'haver-te retrobat després de llarga absència,  ton amic.


L'AUTOR
Barcelona, 2 juliol 1919"


10 d’abr. 2018

solitud




“Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la.  M'hi vaig comprometre,  em semblava que en un parell de mesos en sortiria.  Jo aleshores escrivia de pressa,  no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala,  amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare.  Enmig d'aquest tragí,  a batzegades, neix Solitud.

Tothom m'havia dit que concentrava massa,  que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs.  En efecte,  jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava.  Anaven a la seva,  i prou.  Prescindia de tot l'accessori.  Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural".  Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

L'èxit de Solitud ho va ser del ruralisme.  Fins aleshores cap autor no s'havia abocat,  que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya.  Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària.  Jo vaig ser sincera,  fidel a fer viure unes ànimes primitives.  Res més.”


fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926



9 d’abr. 2018

el pessimisme


“—S'ha insistit moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura.  Ja en els meus primers llibres semblava,  als ulls de molts,  que jo cerqués les nafres de la vida,  per furgar en elles i endanyar-les,  amb una morbositat quasi anarquitzant.  I,  n'estic segura,  mai no ha estat aquest el meu intent.  El meu credo artístic és l'eclecticisme desenfrenat.  Per això refuso els dogmes de les escoles literàries.  Em semblen pures fórmules arbitràries,  on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida.  I la vida vessa i escapa dels motllos.  Aquest és el defecte de Zola: la influència de la seva fórmula naturalista i,  com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula,  la seva fidelitat a poseur.

Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle "ombrívol". Van dir que es tractava d'una imitació guimeraniana.  És possible.  Era a començaments de segle,  Guimerà era l'ídol de les joventuts. Drames rurals,  publicats primer en fulletó i després en volum per la revista Joventut, fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926


8 d’abr. 2018

l'origen del nom Victor Català


         
"L'any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos,  titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l'any 1899, i l'estiu següent,  per raó del dol,  encara sortíem menys que mai de casa.  Un matrimoni amic nostre,  però,  va venir a fer-nos companyia.  Un dia, estava jo escrivint,  va acostar-se'm la senyora.  Em preguntà què feia.  Eren els Cants dels mesos.  Els hi vaig llegir,  va mostrar-hi complaença.  Va demanar-me'ls,  no els hi vaig refusar.  I al cap d'un mes de ser fora,  la senyora va escriure'm:  "Tinc imprès el seu llibre,  no em faci llençar els diners.  Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi,  si té inconvenient a donar el seu". I tal, si hi tenia inconvenient!  Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona.  Jo, aleshores,  treballava en una novel·la,  que no he acabat encara,  el protagonista de la qual es deia Víctor Català.  Vaig refugiar-me en aquest nom.  Heus ací l'origen del meu pseudònim.”


fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926

lectures del mes



Aquest mes, literari per antonomàsia, en Vespres Literaris gaudirem de dues lectures, la primera, cronològicament,  serà l'obra Un film (3.000 metres), de Victor Català-Caterina Albert, lectura que posarem en comú el dimecres 25 d'abril al museu de Ca n'Oliver,  ja que la lectura  d’aquesta obra de l'autora gironina, l'emmarquem dins de les activitats al voltant de l'exposició  "Patrimoni oblidat. Memòria Literària "que acollirà el museu del divuit d'abril al vint de maig.

La segona, ja dins de la programació habitual de la temporada, és A cadascú, la seva, del sicilià Leonardo Sciascia, que comentarem el dissabte dotze de maig,  després de gaudir del Roser de Maig.

7 d’abr. 2018

barcino, final

teatre romà de Lepcis Magna, Líbia

 “No em podia morir, encara no.

Havia pensat que després de rememorar tots aquells anys,  els que en gran part m'havia robat en Teseu,  ja podia partir en cas que la Parca em vingués a buscar.

Em vaig equivocar.  No podia morir,  perquè els meus desitjos encara no ho havien fet.

No em va ser fàcil adonar-me'n,  he dit sovint que sempre m'ha costat copsar realitats que per a altres eren d’allò mes evidents. No era prou conscient que la mort d'en Teseu em permetia recuperar la meva vida amb plenitud. La meva ànima,  alleujada, descansava d'una càrrega que jo mateix,  vet aquí la ironia, m'havia procurat.  Ja sé que no havia d’haver permès que un esclau,  un bord,  m'enverinés l’existència,  però de la mateixa manera que ell no podia evitar la seva pèrfida naturalesa,  jo no podia defugir la meva,  eternament abocada al neguit.

Però potser ara podia fer-ho. Si mes no, ho volia intentar.

Explicar la meva trajectòria enquimerada m'ha ajudat a descobrir que encara tinc l'oportunitat d'aprendre a aprofitar amb intensitat els moments de benaurança,  que sí,  ja ho sé,  seran breus;  com deia l'Hipolidi, «la felicitat es fugissera».”

Barcino
Maria Carme Roca
Columna, 2009
Pàgs. 327


6 d’abr. 2018

antoninus pius

pedestal de la columna dedicada a Antoninus Pius

“Vaig haver d'esperar que morís Adrià perquè, finalment, al cap d'un any de la seva mort,  fos nomenat cònsol, el carrec que ambicionava des de feia anys. Enrere, però, quedava la transcendència que els cònsols havien tingut durant la República, quan eren la màxima magistratura de l'estat,  una magistratura col·legiada i anual,  exercida per dos individus amb els mateixos drets i deures.  Llavors,  sobretot al principi,  quan s'havia instaurat,  havien heretat gran part de les atribucions dels reis.  L'establiment de l'imperi va comportar que,  a poc a poc, anessin perdent importància.  Quedava,  però,  el prestigi i el fet inqüestionable que era dels últims graons dins d'una carrera senatorial.  Vaig compartir el carrec amb Luci Claudi,  amb qui, afortunadament, ens vam entendre durant el temps que dura la nostra magistratura.

Deia que després de la mort d’Adrià vaig accedir al consolat. Va ser Antoní Pius qui me'l concedí.  Quan va pujar al tron,  el nou emperador ja havia superat la cinquantena, tenia vuit anys mes que jo. A aquell pas, em preguntava si alguna vegada viuria un regnat en què un emperador fos mes jove que jo.  Domicià,  Nerva, Trajà, Adrià...  Amb Antoní ja n'eren cinc.

El successor d’Adrià era un home seré,  assenyat i respectuós que aviat es va guanyar el vistiplau del Senat.  De fet,  va ser el Senat que li atorgà el sobrenom de Pius per l’interès que mostrà a restablir el bon nom d’Adrià, que deïficà.  Mes endavant,  tal com havia passat amb Trajà, se'l va nomenar Optimus Princep.  Finalment,  després de les moltes errades que va cometre Adrià a les acaballes del seu regnat,  va fer una bona elecció.

Antoní pertanyia a una família de banquers que provenia de la Gàl·lia i que s'havia establert al Laci.  Era molt ric i generós.  Una de les primeres mesures que va prendre en ocupar el tron va ser deixar la seva immensa fortuna privada a les arques de l'estat. Un fet insòlit que ajudà a omplir l'erari després d'un regnat que havia fet enormes despeses en incomptables construccions arquitectòniques. No va revocar,  però, els projectes d’Adrià,  només els va reduir. I per a cadascun va demanar permís al Senat. Un altre fet insòlit al qual l'imperi no estava acostumat.

El temperament buròcrata i sedentari d'Antoní no tenia res a veure amb l'esperit inquiet d’Adrià,  que durant mes de la meitat del seu regnat el va mantenir allunyat de Roma.  Antoní no anava mai mes enllà del Lanuvi,  on tenia una villa que ni de bon tros es podia comparar a la que Adrià havia posseït  a Tibur.”

Barcino
Maria Carme Roca
Columna, 2009
Pàgs. 260-261


5 d’abr. 2018

tarraco

recreació temple d'August, Tarragona

“A Tarraco, la presencia de l'emperador va provocar que tothom s'afanyés a retre-li homenatge.  Una prova d'aquests esforços van ser totes les estàtues que es van fer en el seu honor al recinte del temple d'August.

A la ciutat imperial se celebrava el cent cinquantè aniversari de la primera vegada que un emperador va rebre el nom d'August. Aquest esdeveniment va coincidir amb una important mesura política.  Les monedes imperials d'aquelles dates van abreujar ostensiblement els títols de l'emperador.  En lloc d’aparèixer com  «Imp. Caesar Traianus Hadrianus Aug», les monedes es van encunyar amb el títol d'«Hadrianus Augustus».  Sens dubte , l'emperador desitjava ser vist com un nou August.  Per aquesta raó no va escatimar despeses per fer reconstruir el deteriorat temple d'August amb els seus propis diners.



Però el principal motiu pel qual Adrià va sojornar a Tarraco va ser l'assemblea que convoca per reclutar tropes a Hispània.  Els mil homes de la legió VII Gemina acabaven de ser enviats a Britània i l'emperador planejava ja una intervenció a l'altra banda de l'estret, a Mauritània.  Adrià pretenia fer lleves a totes les províncies hispàniques. Tarraco era la primera aturada important del seu periple,  però no en seria l'última.

L'amfitrió d’Adrià a la ciutat va ser Calpurni Flac, antic summe sacerdot del culte provincial a l’emperador i pare d'un senador. Un personatge que vestia i vivia ostentosament, fet que contrastava amb l'austeritat de l'emperador.

Adrià era un home alt,  de posat elegant i cabells molt cuidats.  De mica en mica,  va anar imposant el costum de deixar-se barba,  un costum hel·lènic que havia estat desestimat pels llatins. La veritat,  però, era que es deixava barba per tapar unes taques blavoses que tenia a les galtes des que va néixer.  Solia vestir-se modestament i sense cap adorn. Ni tan sols en duia damunt del baldric,  la banda de cuir que aguantava l'espasa,  la que es portava a l'entorn del cos, des de l'espatlla dreta al costat esquerre. Tampoc lluïa cap ornament a les fíbules que li subjectaven la roba.  L'únic detall decoratiu que es permetia era una empunyadura de marfil per a la seva espasa. Res mes.”

Barcino
Maria Carme Roca
Columna, 2009
Pàgs. 152-153