13 de jul. 2017

juliol a cerdanyola: òpera



El proper divendres 21 de juliol de 2017, dintre de la iniciativa ”Liceu a la fresca”, promoguda pel Gran Teatre del Liceu de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès es projectarà,  en una pantalla gegant instal·lada a la plaça Jaume Grau i Altayó,  l'òpera IL Trovattore, de Giuseppe Verdi.

A les 22 hores


8 de jul. 2017

juliol a cerdanyola: cinema



El Fantosfreak, Festival Internacional de Curtmetratges Fantàstics i Freaks de Cerdanyola del Vallès, celebra la seva 18èna edició presentant una selecció de 44 curtmetratges que es projectaran del 17 al 21 de juliol al Parc del Turonet.

juliol a cerdanyola: sports





juliol a cerdanyola: música



La Nit d'Havaneres de aquest any, en la seva 33a edició,  ens permetrà escoltar en públic, per primera vegada, el disc La Cobla a la Taverna, un treball conjunt de l'orquestra Montgrins i el grup de cançó marinera Port Bo.


Dumenge 16 de juliol del 2017, a les 21.30 hores.
Plaça de l'Abat Oliba




juliol a cerdanyola: teatre



El dissabte 15 de juliol, el companys del GAT representaran l’obra  Roba estesa, espectacle fonamentat en un dels texts de joventut de Josep Maria Benet i Jornet.  L'obra s'ambienta a  la Barcelona proletària de principis dels anys seixanta que sortia de la postguerra i fa un retrat realista d'una ciutat de patis de veïns, de canvis i d’inquietuds, personalitzats en la Maria, protagonista de l’obra.


Als jardins de Ca n'Ortadó, a les 22 hores. 


2 de jul. 2017

mostra de dansa popular 2017

La propera setmana, del dimarts 04 de juliol al diumenge 9 de juliol del 2017, l'Esbart Sant Marçal celebra la 34a edició de la Mostra de Dansa amb la següent programació:


Dimarts 4 de juliol
Presentació dels grups participants. Tastet de música i dansa dels països convidats.
20.00 h
A l’Ateneu de Cerdanyola (carrer de la Indústria, 38-40)

Dimecres 5 de juliol
La Mostra als barris: Mèxic (plaça de Jaume Grau i Altayó) i Senegal (avinguda de Canaletes)
20.00 h

Dijous 6 de juliol
Avui ballen nens i nenes. Avui balla el poble i Mostra Gastronòmica.
19.30 h
Plaça de l'Abat Oliba

Divendres 7 de juliol
Concert de Música tradicional amb música dels grups convidats i corals locals
22.00 h
Pati del Museu d'Art de Cerdanyola (carrer de Sant Martí, 88)

Dissabte 8 de juliol
Ballada central amb l'actuació de tots els grups
22.00 h
Parc del Turonet

Diumenge 9 de juliol
Tarda de Danses catalanes amb l'Esbart Català de Dansaires,  Esbart Arrels de Lleida,  secció infantil i Cos de Dansa de l'Esbart Sant Marçal
19.30 h

Plaça de l'Abat Oliba

fotos visita fundació palau







Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.
I emmudit –el cap nu– irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement

que fecunda una flor –altiva o solitària.
















28 de juny 2017

estrena de Passi-ho-bé Teatre



El companys de Passi-ho-bé Teatre, estrenen el proper dissabte, 1 de juliol del 2017, a les 22 hores i en els jardins de Ca n’Ortadó (Plaça de Sant Ramon, 23-24, Cerdanyola del Vallès) l’obra de teatre Ella i Ell, de Jean-Pierre Martínez.

Una oportunitat per gaudir d’una comèdia teatral i de la interpretació de les nostres companyes de Vespres Literaris Montse, Maria Ignacia i Loles; i de la resta de companys i companyes de Passi-ho-bé Teatre.

Jean-Pierre Martínez és un autor teatral i guionista de televisió francès. Amb més de 300 muntatges, és un dels autors teatrals contemporanis més representat tant a França com altres països.  Convençut que el teatre es fa per ser representat, Jean-Pierre ofereix els textos de totes les seves comèdies lliurement.

Ella i Ell fou estrenada al maig 2006 a Marsella al teatre Casa-Jeanne i després representada a diversos teatres de Marsella i voltants. L'obra va ser muntada el mateix any en Paris al teatre Darius Milhaud, i després en el Bouffon Theâtre. Va ser estrenada per primera vegada a Espanya al Teatre Artespacio de Madrid,  el 2 d'agost 2009.


Ella i Ell, és un monòleg interactiu, una comèdia de sainets ... de parelles. L'apassionant aventura de la vida en parella. Ella i ell ens proposa un recorregut, en clau de comèdia, per diferents escenes de l'amor actual: la primera trobada, la nit de noces, la convivència a la llar, els amics o els veïns, els fills i el treball, els desitjos i les frustracions ...



26 de juny 2017

l'obra i IV



Poemes de I’Alquimista es un llibre escrit en el transcurs de molts anys i, encara mes, a través de circumstàncies molt diverses i accidentades.

No sé quines haurien estat la meva obra i la meva evolució sense el concurs de la guerra civil.  El passat futurible és el mes impensable de tots.  Però segurament una i altra haurien estat molt diferents del que han estat.  Acabada la nostra guerra,  jo tenia enllestit un petit llibre de poemes que probablement hauria publicat en circumstàncies normals. La anormalitat subsegüent va fer, no sols que no publiques aquell llibre,  sinó que deixés de publicar també els que vaig escriure després.  Fins que,  davant la possibilitat de fer-ho clandestinament, vers el 1943 o 1944,  vaig estructurar un recull,  apretat i apressat,  de vint composicions,  entre les quals n'hi havia del període de la guerra i de molt posteriors,  amb el títol de L'aprenent de poeta, que en realitat era ja una antologia.  Així nasqué el que,  aparentment,  fou el meu primer llibre.  Dic aparentment, perquè ja un any abans,  Andreu C. Bossoms,  a qui vaig conèixer després i que, segons he sabut,  posteriorment va suïcidar-se,  m'editava,  a Melilla,  a vint-i-cinc exemplars, les Balades amargues.  El 1945, just abans d'anar-me'n a París,  vaig fer imprimir,  de nou pel meu compte, Imitació de Rosselló-Pórcel, que esdevenia, també, provisionalment, el meu segon llibre. Ja a París, el 1946, jo mateix m'editava, a cent exemplars com en els casos anteriors, Cáncer, un llibre que m'havia endut de memòria i que,  un cop arribat a París,  em vaig apressar a transposar de nou sobre el paper. Conto això perquè es comprengui, avui,  el grau d'explosivitat que suposava aquest llibre en aquell moment. I no sols per als estaments oficiáls...

Mes endavant, gràcies al meu pare, amb qui,  profundament distanciat ideològicament, vaig mantenir sempre els lligams d'un profund afecte, mercès a la intervenció eficaç de Joan Triadú i de Josep Pedreira,  aparegueren (es un dir) els Poemes de l’Alquimista, en una edició datada a París el 1952.

Per a la confecció d'aquest llibre, que des de sempre he considerat una unitat closa, em vaig valer dels tres llibres publicats anteriorment, convertint Imitació de Rosselló-Pórcel en una part —la central i la mes important— de L'alienat, tot afegint-hi dos llibres nous: Laberint i Atzucac. No vaig poder introduir cap modificació en L'aprenent de poeta, per la senzilla raó que els meus manuscrits havien quedat a Barcelona i m'era impossible de consultar-los. Afegir-hi només, com hauria pogut fer-ho, les Balades amargues, em semblava que desequilibrava el conjunt,  per la falta d'altres textos que hi podien fer contrapès o contrapunt.  He de dir també, puix que l’ocasió se'm presenta, que, primitivament, Atzucac, que havia estat encetat a Barcelona, venia immediatament després de Càncer, i que sense la meva anada a París no hauria existit Laberint que,  com es fàcil de veure,  significa un nou moment de respir o d'expandiment vital, perquè en abandonar el país jo estava literalment buidat. A París, no sols vaig poder escriure Laberint, sinó que el contingut d'Atzucac va canviar substancialment i només hi subsisteixen una o dues de les composicions concebudes a Barcelona.

Quan, aviat farà cinc anys, Joan Oliver em proposà d'editar els Poemes de l’Alquimista, tota aquesta problemàtica se'm féu present. Però, sigui que la reestructuració de l'obra la vaig veure com una muntanya, sigui perquè era una mica escèptic quant a l’aprovació del llibre per part de la censura, em vaig limitar a donar-li un exemplar de l’edició del 1952 per tal que, fotocopiada,  fos tramesa a censura. El llibre torna amb dos poemes suprimits i dos de mutilats. Joan Oliver, amb el tarannà liberal que el caracteritza, m'havia dit, responent al meu escepticisme: «Enviarem el llibre; quan torni, segons com torni, tu mateix decidiràs». I, en efecte, vaig considerar que, donades les circumstàncies del país, era preferible de fer-lo sortir mutilat, puix que les mutilacions havien estat menys calamitoses del que jo em temia, que no pas anar esperant indefinidament. De fet, el llibre ja havia esperat mes de vint anys i era conegut de ben pocs.



Ara, per fi, esgotada l’edició del 1972, m'és donada la possibilitat de fer l’edició íntegra dels Poemes de l’Alquimista. La temptació de tornar-la a fer com l’anterior, afegint-hi només els fragments i els poemes eliminats per la censura, hi era. Fer-ho,  hauria estat obeir a la peresa. Però tampoc la reestructuració no era fàcil,  perquè significava enfrontar-me amb el passat i, tal volta, envescar-m'hi.

Així i tot, com que uns textos com Balades amargues, eren ja coneguts —encara que de poquíssima gent— i anaven solts pel món,  i com que,  d'altra banda,  he pogut comprovar més d'una vegada la impossibilitat de ser del tot objectiu amb la pròpia obra, i alguns deis meus poemes mes antics, no inclosos en L'aprenent de poeta, eren unànimement consideráts superiors a alguns deis aplegats allí, m'he decidit a garbellar de nou el conjunt, que ha afectat molt particularment el primer llibre, escindit ara en dues meitats,  separades per un silenci i uns esdeveniments contra els quals la meva veu era del tot impotent, i que ha repercutit també, molt parcialment, en una part del segon. Els altres tres llibres resten el que eren. Però em sembla que la ruptura que, en tots els ordres, significa Càncer, queda ara molt mes explicitada.

Sortosament, l'editor m'ha esperonat a emprendre aquesta refosa, que, en definitiva, significa per a mi una total recuperació del meu passat i una petita victòria enfront del malastre.

Després d'aquestes explicacions, passablement enutjoses, espero que cap lector no es considerarà desagradablement sorprès o estafat per la presencia d'aquesta edició, si ja posseeix alguna de les anteriors. Les circumstancies han estat verament excepcionals, i no desitjo que ningú hagi de donar mai mes, en el nostre país,  unes explicacions semblants o equivalents a les meves.


Grifeu, 24 d'agost del 1976


JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

22-23 d’octubre del 1940

LA SABATA

He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943



25 de juny 2017

l'obra III



“Dues son les claus d'aquest llibre: la desintegració del jo i el mimetisme. Van íntimament enllaçades.

El jo, del qual es parla encara com d'un personatge inequívoc i irrevocable,  està en crisi des de sempre.  Però la societat (o les seves formes) ateny,  de tant en tant,  moments de cristal·lització, on sembla que tot tendeixi a estabilitzar-se. És sempre en aquests moments culminants, d'aparent repòs,  on cal cercar el virus de la nova descomposició. El dinamisme de la historia es constant.

Nosaltres,  els homes del segle xx,  vivim els residus d'un jo que hem rebut com establert i que hem donat per acceptat. Es el jo de l'home occidental. Segurament cal acudir al racionalisme grec per a trobar les arrels fonamentals d'aquest jo.  La intromissió de l'element cristià fa que encara sigui mes heterogènia la seva contextura.  No tant,  però, com podria pensar-se,  perquè el cristianisme mateix, per a perdurar, ha sentit la necessitat d'incorporar-se el racionalisme, per a no ésser incorporal totalment a ell.  Es obra de sant Tomás. Però era el racionalisme qui en sortia vencedor.  El Renaixement es encara un fenomen on certs elements pagans,  aquesta vegada mes de la sang que de l’intel·lecte,  fan explosió.  ¿Què queda de l'antic cristianisme?  Un residu ben estrany, que ben aviat es transformarà.  De doctrina d'amor passarà a doctrina d'odi.  El marxisme es la darrera eclosió de l'antic paganisme,  sota una aparença quasi cristiana.  Però la dialèctica marxista es també un racionalisme, àdhuc un superracionalisme. L'home, a mesura que es buida d'ell mateix,  va semblant mes definit,  mes concret cada vegada. Ens aferrem al marxisme com a darrer refugi per a salvar la nostra magra identitat racional: la nostra identitat irracional, que treballa per dins, es posa, sense saber-ho nosaltres, al servei d'aquest racionalisme.  Es el fanatisme marxista.  Així,  els dos corrents,  racional i irracional,  que el cristianisme havia,  durant segles,  difícilment conciliat,  es troben conciliats de sobte en contra d'ell.  ¿En contra? No tant com pot semblar-ho de bell antuvi. Aquesta es la dramàtica situació de l'home actual.  Quan els primitius cristians cridaven: m'ho pots prendre tot,  però no em prendràs la meva ànima!,  formulaven el primer crit de reivindicació social.  Que avui, aquells mateixos homes, reivindiquin els béns materials, es perquè s'han tret definitivament la careta.

Els signes que, des de Grècia mateix,  i sobretot des del Renaixement,  es manifesten per a donar-nos a entendre que la dimensió que ens hem donat no ens convé ni ens explica —no ens conté—, fan crisi en l'home d’avui.  El jo,  el nostre jo cofoi,  del qual parlem com si fóssim realment nosaltres,  es desintegra.  I no en un, en dos, o en tres bocins,  sinó en mil bocins. L'home renaixentista, l'home de les cavernes, el cristià, el pagà,  el cavaller,  el cortesa, el mendicant, el romàntic,  el mercenari —per a no citar-ne sinó uns quants— són,  successivament,  els amos i senyors, a vegades durant un cert temps il·lusori,  a vegades amb una vertiginositat calamitosa, de la nostra consciència.  Som a la seva mercè.  El jo ja no es ell. ¿Qui és? Rimbaud i Picasso son els dos genis que d'una manera mes autèntica han encarnat aquesta crisi i han cercat de donar una resposta a aquesta pregunta.

Aquest llibre n'és un exponent dramàtic.  Però no es aquest el lloc adequat per a donar-ne la solució, que sembla resumir-se en aquests mots: retorn a I ‘Orient.

Dic també que el mimetisme es una altra de les fonts d'aquest llibre. La natura es mimètica.  No sembla, però,  sinó,  que es per empelt cristià que ha actuat en mi aquesta força. L'afany de comprendre,  dut al seu extrem,  fa que hom s'identifiqui amb la cosa compresa.  La comprensió més profunda no es racional sinó afectiva, o potser orgànica.  El cristianisme volia que quan un germà meu tenia set o fam,  jo tingues set o fam com ell.  Aquest amor,  fet extensiu al terreny de l’esperit,  és el que m'ha fet identificar tota la vida amb els objectes i els éssers mes diversos —es el que m'ha fet alienar.  Sentir-se arbre,  ocell,  estrella, Llull, home de les ca-vernes,  etc.,  no basta si aquest sentir no ateny la regió de l'ésser i si no puc dir que sóc arbre, ocell, estrella, etc. Però si sóc,  successivament,  cada una d'aquestes coses, ¿què o qui sóc jo? ¿Sóc algú?  I aquí,  per un altre camí,  el problema de la identitat torna a posar-se.  L'amor hi dona una solució molt mes satisfactòria que el racionalisme,  però no convincent,  no completa. És aquí on una nova via de coneixença es fa necessària i es aquí on comença la veritable exploració del jo.”

Josep Palau i Fabre

31 de maig del 1950


POETA-NARCÍS

Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
Poemes epigramàtics 1940- 1942

PARADÍS ATROÇ

À celle qui se fait appeler "Tabou"  (En un autodenominat "tabú")

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança
on el teu cos madur fóra el meu instrument,
i el teu ventre, que té la forma impertinent,
daria el ritme atroç del repòs de la dansa.

Obririen l'espai espais d'esgarrifança,
i entorn del blanc silenci, una música ardent,
fingiria en el sostre un ample firmament
on àngels taciturns farien contradansa.

I hauríem, de la nit, els infants més rebels:
monstres que pariries en la buidor dels cels
i anirien a raure a l'òrbita malalta

on circumden a lloure els coixos i els cretins ...
Jo et besaria el ventre com una immensa galta
i tu em demanaries que te'l besés per dins.
Estiu del 1944

24 de juny 2017

l'obra II

“Hi ha poemes d'hivern i hi ha poemes d'estiu.  La raó no es gens superficial. L’experiència òrfica de la poesia es profunda com la naturalesa mateixa.´

Quan Baudelaire diu: De la centralisation et de la vaporisation du «moi». Tout est là, formula, en termes de l'esperit, la base d'aquesta experiència.

Quan Dostoievski escriu les Notes d'hivern sobre temes d'estiu i notes d'estiu sobre temes d'hivern, no es per ganes de jugar ni per a obtenir una fórmula mes o menys original,  és perquè sap que l'esperit obeeix a lleis distintes,  durant una estació i l'altra, i en obligar-les a copular fa una experiència substancial. Ell en surt fecundat. Dostoievski es el fill d'aquesta copulació monstruosa dels elements; per això pareix monstres.

En la moderna poesia francesa es fàcilment destriable l’estació de cada poeta: Rimbaud, primavera;  Verlaine, Apol·linaire, tardor;  Baudelaire, Mallarmé, Artaud, hivern.

Quan els grecs parlen deis quatre humors —sec, humit, calent i fred— parlen un llenguatge d’iniciació.  No estaven tan lluny de nosaltres com pensàvem.  La crítica literària de Gastón Bachelard n'és una prova palpable. I quan Rosselló-Pòrcel  escriu Imitació del foc és en aquest sentit que ho fa.

Així mateix, quan Artaud,  per sobre de tota lògica formal, per sobre de tota mesura de seny, diu, amb veu temerària: Le sec frais pluton dans sa rencontre avec le noir chaud, voilà «moi», inicia un llenguatge nou, no-intel·lectual.

L'hivern s'identifica amb la nit,  l'estiu amb el dia. Durant l’hivern es l'ésser qui té fred: les tenebres serveixen per a embolcallar-lo. Durant l'estiu, la llum ens fa sortir fora —fora de casa i fora de nosaltres mateixos;  fora de la casa que som nosaltres mateixos—.  L'hivern tendeix a suprimir aquesta dualitat:  per més que ens vulguem abrigar dintre nostre es tot el nostre ésser qui demana abric.

D'on es desprèn aquesta noció:  l'home no viu en un medi on hi ha hivern i estiu, nit i dia;  l’home es hivern i és estiu, és nit i és dia.

L'Occident, o el que des de Grècia hem convingut d'anomenar-ne Occident,  ha estat una valoració de la llum,  del dia. Tota la poesia que avui se salva (la que ens salva) reposa sobre les entranyes de la nit.  Només cal recordar sant Joan de la Creu,  l'obra del qual està íntegrament basada sobre aquesta exploració:  En una noche oscura... Young,  amb les Nits, o Novalis amb els seus Himnes a la Nit, o Baudelaire, o Poe, o Mallarmé,  proven tots el mateix.  La nit fecunda l'esperit.  El dia és el cos.  Dos dels grans moments de l'esperit humà —Hamlet i Faust— neixen de les tenebres:  aquella nit davant del castell d'Elsinor,  poblada per la realitat del fantasma,  o aquella nit en el laboratori de Faust,  son com les dues entranyes que reben,  vivificadores,  la sement de l'esperit

Gairebé totes les cançons i tots els poemes cantats d'aquest llibre han estat compostos durant la primavera o a l'estiu.  Gairebé tots els poemes sords o secrets,  han estat escrits durant l'hivern o a la tardor, i durant la nit.”
Josep Palau i Fabre
Juny del 1950



Història d’una primavera (Cançons, 1937)

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!
  
Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!



23 de juny 2017

l'obra I



Poemes de l’Alquimista: és a dir,  poesia entesa no com un fi en ella mateixa,  sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació,  com per a d'altres ho poden ser el microscopi o la música —com a l'Edat mitjana s'empraven els metalls.  La paraula es, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci,  del qual no sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de mes precisió que m'ha estat donat per a conèixer.  No tinc,  entre les mans,  un bé millor.  A vegades sembla que només pronunciant un mot hagi de retrobar l’alè creador (i es sempre un desencís veure que la paraula mor arran de platja);  altres vegades sembla que hagi de sotmetre els mots a una acció tirànica per a obtenir-ne el secret; o que llur poder demiúrgic es contingut en la música que els acompanya.  Aquestes i mil dimensions mes son les que m’ofereix la paraula, que jo,  adelerat,  m'afanyo d'enregistrar,  de combinar en proporcions diferents,  d'assajar.  Els secrets reculen sempre amb les descobertes. No es que no ni hagi descoberta, però tota descoberta, en l’home,  passa a formar part integrant d'ell mateix, i així li sembla que no ha avançat, la insatisfacció resta sempre latent.  Potser de les noces impossibles entre la paraula i el silenci sorgiria la revelació esperada,  però potser totes les solucions que se'm donaran,  se'm donaran en forma d'impossible;  se m'acut que tal vegada no he estat sinó l’instrument d'un parany que se'm posava seductorament al davant i que sabia recular quan jo avançava.  ¿He fet mal fet a perseguir-lo? ¿En escometre'l? ¿En arborar-me? En tot cas, no em penedeixo de la meva aventura.  Sé que sí alguna cosa hi ha en mi de superior es aquesta busca constant dels secrets que m'assetgen —o del secret que sóc.  Sota la visió impenetrable que jo em proposava d’obtenir potser no hi havia sinó la visió de mi mateix.  Aquesta és, segurament, la màxima ciència que sigui permesa a un home.  El cert és que ara jo n'estic separat i que aquell que va buscar amb tant d'afany m’apareix com un personatge objectivat. Hi ha la meva vida i hi ha la meva mort reals en aquests poemes.  L'Alquimista ja no sóc jo.  Jo puc signar per ell,  que va sagnar.  Jo, que sóc jove gràcies a ell,  que visc gràcies a ell...”
Josep Palau i Fabre
31 de maig del 1950

epigrames daurats (Tardor del 1936) 

CAMA NUA

Voldria desteixir 
la teva pell de seda 
per fer-me'n un coixí 
de somni, en la nit freda.


CAMA VESTIDA

La seda, vora teu, 
m'esquinça el brot dels dits 
que s'obren, deixondits, 
per adorar llur déu. 


ORIENT

A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.


EL PRIMER AMOR

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d’ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer

que és, en l’esclat del cel, un bell racó de nit. 

22 de juny 2017

la fundació



El fons de la Fundació Palau i Fabre està constituït pel doble llegat de Josep Palau i Fabre. D’una banda, el fons aplegat pel seu pare, Josep Palau i Oller, que integra un ampli ventall de pintura catalana del començament del segle xx.  De l’altra, l’aportació del mateix Palau i Fabre,  el qual, e n l’afany de continuar la tasca col·leccionista del seu pare, ha reunit una gran col·lecció d’obres de Picasso, així com també d’autors contemporanis com Perejaume, Barceló i Pepe Yagües.


“La pinacoteca que integra aquesta fundació gairebé es podria batejar amb el nom “Cent anys de col·leccionisme”, perquè comprèn les obres aplegades pel meu pare des del començament del segle xx (algun dibuix de Mompou du la data del 1906) fins al final del mateix segle i els primers anys del segle XXI.

No és gaire freqüent que un artista, un pintor, senti admiració per altres artistes contemporanis seus i ho demostri adquirint-ne obres. Aquest caràcter obert del meu pare, Josep Palau i Oller, l’he respirat des de la infantesa. Moltes de les peces que formen el fons de la col·lecció de pintura catalana de la Fundació les he vistes des de petit a casa (l’aquarel·la de Nonell, el dibuix i els gravats de Xavier Nogués), i altres des de l’adolescència i la primera joventut, com el Grausala i el Villà. En la col·lecció hi ha, n’estic segur, algunes sorpreses: el Torné Esquius, per exemple, o l’Ignasi Mallol.

Haver observat pintar el meu pare i alguns dels seus amics (Mompou, Labarta) i haver assistit a col·loquis i disquisicions –a vegades a discussions– sobre pintura i art a casa mateix va condicionar la meva sensibilitat des de molt menut i ha fet que jo posés l’art al capdamunt de totes les activitats humanes.

Encara que la meva aportació personal sigui la de Picasso, que és com dir, per a mi, la de qui considero el més gran creador de tots els temps, potser jo no hi hauria estat sensible d’una manera tan immediata si no m’hagués convertit, sense saber-ho, en un terreny adobat. El sol fet de sentir discutir sobre Picasso despertà ben d’hora la meva curiositat i aquesta es traduí aviat en una passió incondicional per la seva personalitat excepcional i única.

De Picasso hauria volgut tenir moltes més coses de les que, amb esforç i sacrificis, he arribat a aplegar. Però s’esdevé amb Picasso un fenomen que no és equiparable al de cap artista: i és que no se’n té mai prou. Un Picasso desvetlla les ganes de veure’n –o de posseir-ne– un altre, i aquest un altre, i aquest un altre, sense aturador, perquè Picasso és nou i diferent cada vegada. Un Greco, per posar-ne un exemple ben alt, ens revela el geni d’El Greco; un Picasso, no.

L’abassegadora personalitat de Picasso va fer que, a partir d’un cert moment de la meva vida, jo només volgués dedicar-me a ell i a posseir obres seves, desentenent-me de tota altra personalitat. He de dir que fou una exposició de Perejaume,  el 1980,  la que em féu alterar aquest propòsit inicial que jo mateix creia inamovible. Vaig dir-me, davant d’aquella mostra: “Això va de veres”. I que tenia encara l’ocasió d’adquirir obres d’un gran artista des del començament, i així ho vaig fer. No me’n penedeixo gens.

Quinze anys més tard, la personalitat de Pepe Yagües també em seduí d’una manera semblant i vaig ser a temps d’incorporar-ne alguna producció.

Però sempre queda alguna recança en aquesta mena d’aventura, i dubto que la satisfacció pugui ser mai completa.


El conjunt d’obres de Picasso que integren la Fundació pertany a èpoques, estils i tècniques molt diverses. Vull dir que no ha existit cap criteri restrictiu –fora del crematístic– a l’hora d’adquirir-ne, al contrari.  Sempre he considerat que la característica primordial de Picasso era la diversitat. Però entenc i espero que aquest conjunt, tot i les seves limitacions, produirà en l’espectador o visitant la reacció més important –i la primera– que pot i ha de produir Picasso, que és la de l’admiració, barrejada amb la sorpresa i l’embriaguesa. Mirar la producció de Picasso, descobrir la seva obra, ha de generar sempre una eufòria benefactora perquè ell és, abans que tot, vital. Després vindran, amb més o menys intensitat segons l’espectador, les ganes de conèixer més, d’explicar-se els enigmes, d’ordenar. Per ajudar-hi, un primer pas és la retolació al peu de cada obra i l’ordenació cronològica en el catàleg general de la Fundació. Tant de bo això dugui el visitant o l’amateur a voler saber-ne molt més i a aprofundir-hi. Però d’antuvi ha d’existir la fascinació i l’entusiasme. Sense aquests requisits és gairebé impossible endinsar-se en els viaranys d’aquesta creació desbordant. Hem pretès que la sala que aplega les obres de Picasso obeeixi a aquest principi i produeixi aquesta reacció salutífera. Per això no hem dubtat a barrejar èpoques, estils i tècniques i a intercalar-hi algunes fotografies de l’artista, perquè en ell són indestriables l’art i la vida.”
Josep Palau i Fabre


21 de juny 2017

palau i fabre i picasso

Josep Palau i Fabre és considerat un dels màxims experts internacionals sobre l'obra i la personalitat de Picasso, de les quals ha fet estudis que han estat traduïts a una desena de llengües.

En paraules de Palau i Fabre «l'ambientació artística respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell». 

L'impacte que li provoca conèixer personalment Pablo Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Estimat Picasso (1998, premi Lletra d'Or), i la seva obra magna picassiana, els volums biogràfics Picasso vivent, 1881-1907 (1980), Picasso cubisme, 1901-1917 (1998) Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià", dins Quaderns de l'alquimista (Proa, 1997).

«L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintiva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral [...]». 


L'obsessió de Palau i Fabre amb Picasso